Data: 2 de novembre de 2025
Estimats germans i germanes:
Cada any, quan novembre obre de bat a bat les seves portes, l’Església ens convida a mirar cap a l’horitzó últim de la nostra esperança: el Cel. Avui celebrem la commemoració dels fidels difunts, aquest misteri inabastable en el qual els límits del temps, la distància i la mort es veuen esvaïts en la llum de Crist Ressuscitat. En el cor d’aquesta comunió, amb la tendresa de qui recorda l’amor de tota una vida, tenim presents els nostres germans difunts. I no ho fem solament per ells, sinó també amb ells: perquè la seva vida no ha acabat, només ha començat en una llar millor; el seu amor no ha desaparegut, només ha estat purificat en els jardins de l’eternitat.
Aquest dia, en el qual percebem que la comunió dels sants és una realitat viva, misteriosa i consoladora, l’ànima de l’Església s’eixampla. La nostra oració, com un teixit invisible on cada ànima participa de la gràcia redemptora, es torna un pont, un camí, un fil invisible que uneix el batec de la terra amb el del Cel.
Diu l’Evangeli que el nostre Déu “no és Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen” (Lc 20, 38). Els nostres difunts, per tant, habiten en Déu, en aquest refugi d’Amor infinit, al recer de la Vida eterna.
Avui, també, voldria convidar-vos a resar amb ells, a parlar-los des del cor, a mantenir viva la comunió que – habitada des de la presència de Déu – no mor mai. A vegades, quan el silenci pesa com un mur i el dol es fa ferida insuportable, podem dir en el profund: “Mare, amic, germà a qui no vaig conèixer en aquesta fràgil terra, resa tu també per mi, des d’on estàs, i acompanya’m amb la teva presència invisible”.
En la litúrgia d’aquests dies, el temps s’obre al Misteri i l’Església ens ensenya a viure la mort no com una ruptura, sinó com una trobada suspesa. Així, els nostres difunts participen d’aquesta comunió d’amor que ens sosté, ens custodia i ens abraça. Ells, purificats en la font de la misericòrdia, són memòria viva del que vam ser i anunci entranyable del que algun dia serem.
L’oració és el llenguatge de l’ànima que se sent vetllada i cada gest de caritat traspassa la frontera de la mort. Visquem, doncs, sabent que en ells – els qui viuen en el cor de Crist -, la promesa del Fill de Déu ja ha començat a complir-se, i des d’allí ens esperen, intercedeixen per nosaltres i ens estimen.
L’amor no es deté davant el sepulcre, perquè el record que prega és ja participació en l’eternitat.
