Data: 22 de març de 2026
La missió demana astúcia, valentia, però també paciència i prudència. Vaja, que cal «anar amb peus de plom». El meu padrí m’ho havia dit en més d’una ocasió: «per caçar conills no cal tocar tambors». Més clar, l’aigua. El nostre món reclama sovint astúcia i sigil, però som nosaltres els qui no sempre estem a l’alçada. Fem soroll i alterem la nostra pau més immediata.
La dita d’avui, però, no voldria que sonés a un toc d’alerta. De cap de les maneres. Els retrets no ajuden a avançar. S’assemblen a dards enverinats que fan més gran la ferida. La vida cristiana, i en el camp de la missió encara més, ha de ser una expressió clara de salut, d’esperança, de vida. Recordo un cop més que viure cristianament és possible. La fe cristiana és vivible —això sí que és forçar el llenguatge—. Amb aquesta dita, doncs, m’agradaria fer referència a la densitat de la vida cristiana, no com un os dur de rosegar, sinó com un plantejament de vida coherent, consistent i conscient.
Ser cristià no és qüestió d’un moment puntual, sinó que es tracta d’un plantejament global de la pròpia existència. En aquest sentit, els cristians volem viure posant els cinc sentits en tot allò que portem entre mans. Volem deixar una bona empremta allà on som per indicar, anunciar i compartir la joia que vivim: som estimats per Déu. I és que l’amor és la millor medicina que podem consumir per fer el camí de la vida.
Em ve al cap ara aquella interpretació del profeta Daniel —el de l’Antic Testament— davant d’una estàtua que tenia el cap d’or, els braços d’argent, el ventre de bronze, les cames de ferro i els peus de fang. El text sagrat diu que Daniel va parlar «amb tacte i prudència» per donar raó del que de vegades ens passa i no ens hauria de passar. Tots tenim grans propòsits, grans intuïcions i grans idees que no sabem concretar prou. És difícil aterrar. Sovint ens quedem massa enlairats en un món irreal. No podem ser dels qui, en la nostra missió, anem dient què és el que cal fer i no fer-ho.
La quaresma ens convida a centrar la nostra vida en Déu. No deixem passar de llarg aquesta invitació. «Anar amb peus de plom» voldrà dir ser dels qui sabem què fem, què diem i què proposem. I mireu, en el cas que puguem equivocar-nos —perquè això succeeix—, tenim el gran do del perdó. El sagrament de la reconciliació ens permet recomençar el camí, enfortir la fe, salvaguardar l’esperança i gaudir més profundament de l’Amor de Déu.
Em ve al cap el personatge d’una pel·lícula de Martin Scorsese, Silencio, que demanava sovint de viure el sagrament del perdó. En la trama de la narració, el perdó sempre era concedit; la pena era que aquell personatge no gaudia de la gravetat ni de la força del perdó. El temps quaresmal, i de fet la vida cristiana, és gràcia, és Amor. Fem-nos conscients del pes i la densitat del perdó que demanem, que rebem i que volem conservar. És cert que som febles, però ni estem dividits en seccions com l’estàtua somiada que va interpretar el profeta Daniel, ni som homes i dones d’una sola peça, com si fóssim realitats uniformes. Sempre ens cal buscar un equilibri. Necessitem, doncs, el perdó, que és expressió sublim de l’Amor, per trobar aquest balanç interior.
«Anar amb peus de plom» és donar testimoni de l’Amor, del perdó, de l’esperança que rebem de part d’Aquell que no fa res més que estimar perquè és Amor, només Amor. La missió necessita assaborir sempre la reconciliació com una lliçó divina plena d’humanitat. Que no ens manqui mai la gràcia de ser testimonis ferms de l’Amor.
