Data: 6 de juliol de 2025
Donec venias! Fins que el Senyor torni! La vida del cristià està marcada per aquesta tensió cap al futur. Tota la nostra vida és passatgera i provisional, perquè esperem un món definitiu. La nostra existència, les nostres obres, tot allò que diem i fem té com a meta preparar la seva vinguda. “Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava” (Fets 1,11). Aquesta fe ha guiat l’Església al llarg dels segles i s’ha expressat en els símbols: “d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts” (Símbol dels apòstols). Jesús tornarà i culminarà els nostres pobres esforços, guarirà les nostres debilitats i frustracions, portarà a plenitud les bones obres que hàgim pogut fer. Tornarà per consumar l’obra de redempció de l’home i del món, per obrir un cel nou i construir una nova terra.
El Nou Testament està travessat per aquesta esperança. Les primeres generacions de cristians van viure desitjant i anhelant el retorn del Senyor. A nosaltres ens separen 2000 anys d’aquests cristians, però no hem de perdre l’esperança. El Senyor vindrà. L’Església, mare i mestra, ens ensenya a desitjar la vinguda del Senyor i a cultivar el nostre desig de trobar-nos amb Ell. Anhelem la vinguda de Déu i la seva presència plena a la nostra vida i al nostre món. Tot allò que fa l’Església està sota el signe de la tensió escatològica. La comunitat cristiana viu el temps que hi ha entre la primera i la segona vinguda del Senyor, esperant ansiosa el retorn del seu Senyor. Es troba marcada per “Marana tha”. Veniu Senyor (1 Cor 16, 22).
La contemplació del final ens fa valorar què és el que val la pena de veritat i posar el cor en allò que perdura. Ens hem d’adonar que el nostre únic tresor és Crist. “On tens el tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6, 21). No podem posar el nostre cor en les coses d’aquest món que, tot i ser bones, són passatgeres. Contemplar la vinguda final de Crist fa que relativitzem moltes coses perquè l’aparença d’aquest món passa (1 Cor 7, 31).
Pensar el final ens fa comprendre la vida com un pelegrinatge. Anem en camí cap al Pare per Crist a l’Esperit. El pelegrí ho mira tot des de la meta. Hem de mantenir sempre fixada la mirada, com Moisès, cap a la terra promesa. Veiem el món i ho apreciem, però sabem de la seva caducitat. “No quedarà pedra sobre pedra” (Mt 24, 2), va dir Jesús quan els deixebles admiraven la bellesa del temple. Arribarà un dia que el món serà transformat. Mirem també els homes i els estimem, però sabem que no són absoluts. Esperem, com els patriarques “béns millors, que duren per sempre” (He 10, 34).
(D’un recés als preveres de Sant Feliu i als fidels de l’UPP de Mollerussa)
