Data: 23 de novembre de 2025
Estimats germans i germanes:
Avui, quan celebrem la solemnitat de Jesucrist Rei de l’Univers, posem els ulls en el cor d’una fusta aspra, inhumana i escabrosa, on un home coronat d’espines mostra el seu Regne des d’una Creu. És aquí, en aquest horitzó on tot sembla pèrdua, que es revela la veritable reialesa de Crist: un regnat que no domina, sinó que guareix; un tron que no imposa amb força, sinó que comprèn amb amor; un poder que no castiga, sinó que perdona amb tendresa.
Res no està per sobre de Déu i, tanmateix, Ell davalla fins al més profund de l’ésser humà, descendeix fent-se servent, s’asseu entre els pobres, mor entre lladres i comparteix la nostra set. Res no pot contenir-lo gràcies a la seva naturalesa infinita i, tanmateix, es deixa vèncer per un cos ferit, per unes mans que tremolen, per una paraula balbucejant que li diu: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23, 42). El fill de Déu assumeix la ferida per a deixar inscrit que el seu ceptre és una promesa que travessa els segles: “Avui seràs amb mi al Paradís” (Lc 23, 43).
Després d’aquesta promesa, girem la mirada envers Dimas, el Bon Lladre, que roman a la Creu al costat del Senyor, suspès entre el dolor agonitzant i l’esperança de la salvació. La seva súplica humil i veritable és la clau que obre les portes del Cel. En els seus ulls no hi ha més dogma ni teologia que el seu cor infligit pel dolor d’una vida passada. Dimas no li presenta les seves mans curulles de mèrits, sinó clavades com les seves; tampoc el seu cos donat als més necessitats, sinó una ferida oberta en forma d’oració que clama pietat. Aquesta ferida, en ser oferta, es converteix en altar. Així, darrere d’aquest “avui” que el Senyor inscriu en el cor del Bon Lladre, es concentra tot l’Evangeli: el Regne de Déu es fa present en l’instant en què una ànima es deixa tocar per la misericòrdia.
Crist regna perquè estima fins a l’extrem i no és capaç de deixar ningú fora de la seva mirada. Dimas és la paràbola vivent del que el Regne significa; la seva oració nua dibuixa el camí segur de la confiança, la de qui no argumenta, simplement confia. Sant Agustí ho va comprendre a la perfecció: “No temis confessar la teva culpa, perquè va ser la confessió del lladre la que li va merèixer el perdó” (Sermó 232).
Aquesta festa ens retorna la certesa que el Regne de Crist ja és entre nosaltres, ocult en la pregària de qui sofreix, en la tendresa del que perdona, en la fe del que espera. Aprenguem a mirar el Crucificat no solament com un Déu ferit, sinó com un Rei que ha fet de la seva passió un tron, i deixem que les nostres pròpies ferides siguin llocs on la seva misericòrdia regni. I que quan clamem, potser amb els llavis cansats, “Jesús, recorda’t de mi”, puguem sentir en el fons de l’ànima la seva resposta: “Avui seràs amb mi.”
