Benvolguts germans i germanes,
Continuem contemplant Jesús que guareix. Avui voldria convidar-vos de manera particular a pensar en les situacions en les quals ens sentim “bloquejats” i tancats en un camí sense sortida. A vegades, de fet, ens sembla que sigui inútil continuar esperant; ens resignem; ens resignem i no tenim ganes de lluitar. Aquesta situació és descrita en els Evangelis amb la imatge de la paràlisi. Per aquesta raó voldria aturar-me avui en la guarició d’un paralític, narrada en el cinquè capítol de l’Evangeli de sant Joan (5,1-9).
Jesús va a Jerusalem per a una festa dels jueus. No va directament al Temple; s’atura davant una porta, on segurament es rentaven les ovelles que després eren ofertes en sacrifici. A prop d’aquesta porta s’hi ubicaven també molts malalts, que, a diferència de les ovelles, eren exclosos del Temple perquè eren considerats impurs! És llavors Jesús mateix qui els agafa en el seu dolor. Aquestes persones esperaven un prodigi que pogués canviar el seu destí; de fet, tocant a la porta hi havia una piscina, les aigües de la qual eren considerades taumatúrgiques, o sigui, capaces de guarir: en algun moment, quan l’aigua s’agitava, segons la creença d’aquell temps, qui primer s’hi capbussava, guaria.
D’aquesta manera es creava una espècie de “guerra dels pobres”: podem imaginar la trista escena d’aquests malalts que s’arrossegaven fatigosament per intentar entrar a la piscina. Aquella piscina s’anomenava Betzatà, que significa ‘casa de la misericòrdia’: podria ser una imatge de l’Església, on els malalts i els pobres s’ajunten i fins on el Senyor arriba per a guarir i donar esperança.
Jesús es dirigeix específicament a un home que està paralitzat des de fa trenta-vuit anys. Ja està resignat, perquè no aconsegueix submergir-se a la piscina quan l’aigua s’agita (cf. v. 7). Efectivament, allò que moltes vegades ens paralitza és precisament la desil·lusió. Ens sentim desanimats i correm el risc de caure en la deixadesa.
Jesús fa a aquest paralític una pregunta que pot semblar superficial: «Vols curar-te?» (v. 6). En canvi és una pregunta necessària, perquè quan algú es troba bloquejat des de fa tants anys també pot faltar-li la voluntat de curar-se. A vegades ens estimem més restar en condició de malalts, obligant els altres a ocupar-se de nosaltres. És a vegades també un pretext per a no decidir què fer amb la nostra vida. Jesús, en canvi, recondueix aquest home al seu desig veraç i profund.
Aquest home, de fet, respon de manera més articulada a la pregunta de Jesús, i li revela la seva visió de la vida. En primer lloc, diu que no ha tingut ningú que el submergeixi a la piscina: per tant no és seva la culpa, sinó dels altres, que no es preocupen per ell. Aquesta actitud es converteix en el pretext per evitar assumir les responsabilitats pròpies. Però és cert que no hi havia ningú que l’ajudés? Heus aquí la resposta il·luminadora de sant Agustí: «Sí, per a ser guarit tenia absolutament necessitat d’un home, però d’un home que fos també Déu. […] Ha vingut per tant l’home que calia, per què postergar novament la guarició?»[1]
El paralític afegeix que quan intenta submergir-se a la piscina hi ha sempre algú que arriba abans que ell. Aquest home està expressant una visió fatalista de la vida. Pensem que les coses ens passen perquè no som afortunats, perquè el destí ens és advers. Aquest home està desanimat. Se sent derrotat en la lluita de la vida.
Jesús, en canvi, l’ajuda a descobrir que la seva vida també és a les seves mans. El convida a posar-se dret, a aixecar-se de la seva situació crònica, i a recollir la seva llitera (cf. v. 8). Aquella màrfega no es deixa o es llença: representa el seu passat de malaltia, és la seva història. Fins en aquell moment el passat l’ha bloquejat; l’ha obligat a jeure com un mort. Ara és ell qui pot carregar aquella llitera i portar-la on vulgui: pot decidir què fer amb la seva història! Es tracta de caminar, assumint la responsabilitat d’escollir quin camí recórrer. I això gràcies a Jesús!
Estimats germans i germanes, demanem al Senyor el do d’entendre on s’ha bloquejat la nostra vida. Intentem donar veu al nostre desig de guarir. I preguem per tots aquells que se senten paralitzats, que no veuen una sortida. Demanem tornar a viure en el Cor de Crist que és la veritable casa de la misericòrdia!
[1] Homilia 17,7.
