Benvolguts germans i germanes,
Avui també meditem sobre les curacions de Jesús com a signe d’esperança. En Ell hi ha una força que nosaltres també podem experimentar quan entrem en relació amb la seva Persona.
Una malaltia molt difosa en el nostre temps és el cansament de viure: la realitat ens sembla massa complexa, pesada, difícil d’afrontar. I llavors ens apaguem, ens adormim, amb la il·lusió que quan ens despertem les coses seran diferents. Però cal afrontar la realitat i juntament amb Jesús ho podem fer bé. A vegades ens sentim bloquejats pel judici d’aquells que pretenen col·locar etiquetes als altres.
Em sembla que aquestes situacions poden comparar-se amb un passatge de l’Evangeli de Marc on s’entrellacen dues històries: aquella d’una nena de dotze anys, que jeu al llit malalta a punt de morir, i aquella d’una dona que, precisament des de fa dotze anys, té pèrdues de sang i cerca Jesús per a guarir-se (cf. Mc 5,22-43).
Entre aquestes dues figures femenines, l’Evangelista hi col·loca el personatge del pare de la nena: ell no es queda a casa lamentant-se per la malaltia de la filla, sinó que surt i demana ajuda. Malgrat que sigui el cap de la sinagoga, no té pretensions argumentant la seva posició social. Quan ha d’esperar no perd la paciència i espera. I quan li venen a dir que la seva filla és morta i que és inútil destorbar el Mestre, ell continua tenint fe i continua esperant.
El col·loqui d’aquest pare amb Jesús és interromput per la dona que tenia pèrdues de sang, que aconsegueix acostar-se a Jesús i tocar el seu mantell (v. 27). Amb gran valentia aquesta dona ha pres la decisió que canvia la seva vida: tots continuen dient-li que mantingui una distància, que no es deixi veure. L’havien condemnat a quedar-se amagada i aïllada. A vegades també nosaltres podem ser víctimes del judici dels altres, que pretenen col·locar-nos un vestit que no és el nostre. I llavors estem malament i no aconseguir sortir-ne.
Aquella dona agafa el camí de la salvació quan hi brota la fe que Jesús la pot curar: llavors troba la força per a sortir i anar-lo a buscar. Almenys vol tocar la seva roba.
A l’entorn de Jesús hi havia una multitud, moltes persones el tocaven, però a ells no els va passar res. En canvi, quan aquesta dona toca Jesús, guareix. On hi ha la diferència? Comentant aquest punt del text, sant Agustí diu —en nom de Jesús—: «La multitud aclapara, però la fe em toca» (Sermons 243,2,2). I així: cada vegada que fem un acte de fe dirigit a Jesús, s’estableix un contacte amb ell i immediatament la seva gràcia surt d’ella. A vegades no ens n’adonem, però d’una manera secreta i real la gràcia ens agafa i lentament transforma la vida des de dins.
Potser també avui moltes persones s’acosten a Jesús de manera superficial, sense creure de veritat en la seva potència. Caminem dins la nostra església, però potser el cor és en un altre lloc! Aquesta dona, silenciosa i anònima, derrota els seus temors, tocant el cor de Jesús amb les seves mans considerades impures per raó de la seva malaltia. I heus aquí que immediatament se sent curada. Jesús li diu: Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau» (Mc 5,34).
Mentrestant, porten a aquell pare la notícia que la seva filla ha mort. Jesús li diu: «No tinguis por; tingues només fe» (v. 36). Després va anar a casa seva i, quan va veure que tothom plorava i cridava, va dir: «La nena no és morta, sinó que dorm» (v. 39). Després entra on hi ha la nena, l’agafa de la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘T’ho mano, noia, aixeca’t». La noia s’aixeca i es posa a caminar (cf. v. 41-42). Aquell gest de Jesús ens mostra que ell no sols guareix qualsevol malaltia, sinó que també desperta de la mort. Per a Déu, que és Vida eterna, la mort del cos és com un somni. La mort veritable és aquella de l’ànima: és d’aquesta, que hem de tenir por!
Un darrer detall: Jesús, després d’haver ressuscitat la nena, diu als pares que li donin menjar (cf. v. 43). Aquest és un altre signe molt concret de la proximitat de Jesús a la nostra humanitat. Podem també entendre-ho en sentit més profund i preguntar-nos: quan els nostres nois es troben en crisi i tenen necessitat de nutrició espiritual, sabem donar-los-hi? I com podem fer-ho, si nosaltres mateixos no ens nodrim de l’Evangeli?
Estimats germans i germanes, en la vida hi ha moments de desil·lusió i de desànim, i hi ha també l’experiència de la mort. Aprenguem d’aquella dona, d’aquell pare: anem cap a Jesús: ell pot guarir-nos, pot fer-nos renéixer. Jesús és la nostra esperança!
