Benvolguts germans i germanes,
Amb aquesta catequesi voldria adreçar les nostres mirades a un altre aspecte essencial de la vida de Jesús, és a dir, a les seves guaricions. Per això, us convido a presentar davant el Cor de Crist les vostres parts més adolorides o fràgils, aquells llocs de la vostra vida en què se senten paralitzades i bloquejades. Demanem al Senyor amb confiança que escolti el nostre crit i ens guareixi!
El personatge que ens acompanya en aquesta reflexió ens ajuda a comprendre que mai no s’ha d’abandonar l’esperança, fins i tot quan ens sentim perduts. Es tracta de Bartimeu, un home cec i captaire, que Jesús va trobar a Jericó (cf. Mc 10,46-52). El lloc és significatiu: Jesús es dirigeix a Jerusalem, però comença el seu viatge, per dir-ho d’alguna manera, des dels «inferns» de Jericó, ciutat que es troba sota el nivell del mar. De fet, Jesús, amb la seva mort, va anar a recuperar aquell Adam que va caure i que ens representa a cadascun de nosaltres.
Bartimeu significa ‘fill de Timeu’: descriu aquell home a través d’una relació; encara que ell està dramàticament sol. Però aquest nom també podria significar ‘fill de l’honor’ o ‘de l’admiració’, exactament el contrari de la situació en què es troba.[1] I ja que el nom és tan important en la cultura jueva, significa que Bartimeu no aconsegueix viure allò que està cridat a ser.
A més, a diferència del gran moviment de persones que caminen darrere Jesús, Bartimeu roman immòbil. L’evangelista diu que està assegut a la vora del camí, perquè necessita que algú l’aixequi i l’ajudi a continuar caminant.
Què podem fer quan ens trobem en una situació que sembla que no tingui sortida? Bartimeu ens ensenya a apel·lar als recursos que portem a dins i que formen part de nosaltres. Ell és un captaire, sap demanar, encara més, pot cridar! Si realment desitges alguna cosa, fes tot el possible per aconseguir-ho, fins i tot quan els altres et reprenguin, t’humiliïn i et diguin que ho deixis estar. Si realment ho vols, continua cridant!
El crit de Bartimeu, relatat a l’Evangeli de Marc —«Fill de David, tingues pietat de mi!» (v. 47)— s’ha convertit en una pregària molt coneguda en la tradició oriental, que també nosaltres podem utilitzar: Senyor Jesucrist, Fill de Deu, tingues pietat de mi, que soc pecador.»
Bartimeu és cec, però paradoxalment hi veu més bé que els altres i reconeix qui és Jesús! Davant el seu crit, Jesús s’atura i el crida (cf. v. 49), perquè no hi ha cap crit que Déu no escolti, fins i tot quan no som conscients d’adreçar-nos a ell (cf. Ex 2,23). Sembla estrany que, davant d’un cec, Jesús no s’hi acosti immediatament; però si ho pensem bé, és la forma de reactivar la vida de Bartimeu: l’empeny a aixecar-se, confia en la seva possibilitat de caminar. Aquell home pot posar-se dret, pot ressuscitar de les seves situacions de mort. Però per a fer això ha de realitzar un gest molt significatiu: ha de llançar el seu mantell! (cf. v. 50).
Per a un captaire, el mantell ho és tot: és la seguretat, és la casa, és la defensa que el protegeix. Fins i tot la llei tutelava el mantell del captaire i obligava a retornar-lo a la tarda, si havia estat agafat com a penyora (cf. Ex 22,25). Malgrat això, moltes vegades allò que ens bloqueja són precisament les nostres aparents seguretats, allò que ens hem posat per a defensar-nos i que, en canvi, ens impedeix caminar. Per anar a Jesús i deixar-se guarir, Bartimeu ha d’exposar-se a Ell en tota la seva vulnerabilitat. Aquest és el pas fonamental per a qualsevol camí de curació.
Fins i tot la pregunta que Jesús li fa sembla estranya: «Què vols que faci per tu? Perquè, en realitat, no és obvi que vulguem curar-nos de les nostres malalties; a vegades ens estimem més quedar-nos quiets per a no assumir responsabilitats. La resposta de Bartimeu és profunda: empra el verb anablepein, que pot significar ‘veure-hi de nou’, però que també podríem traduir com ‘aixecar la mirada’. Bartimeu, de fet, no sols vol tornar a veure-hi, també vol recuperar la dignitat! Per a mirar cap amunt s’ha d’aixecar el cap. A vegades les persones es bloquegen perquè la vida les ha humiliat i només es volen recuperar del seu valor propi.
Allò que salva Bartimeu, i a cadascun de nosaltres, és la fe. Jesús ens guareix per tal que puguem ser lliures. Ell no convida Bartimeu a seguir-lo, sinó que li diu que se’n vagi, que es posi en camí (cf. v. 52). Marc, però, conclou el relat referint que Bartimeu es va posar a seguir Jesús: ha elegit lliurement seguir aquell qui és el Camí!
Estimats germans i germanes, portem amb confiança davant Jesús les nostres malalties, i també les dels nostres éssers estimats, portem el dolor dels qui se senten perduts i sense sortida. Clamem també per ells, i estiguem segurs que el Senyor ens escoltarà i s’aturarà.
[1] És la interpretació que fa també Agustí a Il consenso degli evangelisti, 2, 65, 125: PL 34, 1138.
