Data: 6 de septiembre de 2020
A mesura que es prolonga la crisi sanitària i econòmica que travessem, es van confirmant algunes conviccions que ja teníem des de l’inici.
Una primera convicció: encara que la crisi té diferents cares, sobretot hem de reconèixer que es tracta d’una crisi “humana”, és a dir, que afecta, no sols un aspecte o un altre de la nostra vida (per exemple, la salut, l’economia, la política), sinó que posa en joc el que som, el nostre ser persona humana, el que això significa. Una segona convicció, unida a l’anterior: la crisi ens fa sofrir, però amb un patiment semblant al que provoca el bisturí del cirurgià, el tall que posa al descobert el teixit orgànic que romania amagat, permetent examinar el que està sa o malalt.
Mirat així, suposat que desitgem créixer humanament i cristiana, la crisi ens aporta un gran benefici. Un autèntic creixement no seria possible si no sabéssim qui som com a persones i en quin estat ens trobem, si estem bons o malalts. I és el cas que, desgraciadament, vivim despistats, distrets entre mil tasques i sensacions, sense preguntar-nos en profunditat el que som com a persones, quin sentit té la nostra existència, i si realment vivim d’una forma sana o malaltissa, és a dir, si vivim d’acord amb el que som o hem de ser.
En aquest sentit la crisi produeix efectes sorprenents. Pot resultar una bona oportunitat.
En primer lloc, afecta l’àmbit de la convivència. La crisi ens ha obligat a conviure d’una manera més estreta i immediata amb les mateixes persones, durant temps més prolongats, gairebé sempre sense possibilitat d’evasió o compensació de monotonies i avorriments. És una gran prova. La convivència es pot fer difícil. Perquè llavors surt a la superfície el que, potser sense adonar-nos-en, portem dins. De vegades la bondat, que permet descobrir en l’altre valors inesperats i fins i tot estrènyer més els llaços d’afecte; altres vegades, per contra, sorgeix el mal geni, les manies, la incapacitat per a “suportar” febleses i limitacions alienes. Aleshores es fa difícil la dissimulació.
Si som responsables i continuem desitjant créixer, és llavors quan venen les preguntes sobre el que som i el sentit de les coses que vivim. ¿No és potser una de les característiques que ens defineixen com a persones humanes la necessitat i la capacitat per a relacionar-nos amb els altres? ¿No estem fets per a la comunicació i la relació amb els altres? ¿Quin sentit té la nostra convivència? ¿I com assumir les fallades i errors, fins i tot conscients, que degraden o fan difícil la convivència?
Busquem en l’humanisme que inspira la nostra fe el sentit profund de la nostra convivència. La nostra visió de la convivència humana ens fa anar més enllà de “suportar” les limitacions alienes. Això seria un pas important. Però som cridats a oferir ajuda per a caminar junts. Hem de créixer junts, la qual cosa suposa oferir possibilitats a l’altre per a corregir i avançar. No es tracta de jutjar i donar lliçons, sinó d’obrir horitzons i possibilitats de creixement. I fer-ho amb tot l’afecte del món.
Veiem que la crisi, tota sola, no aconsegueix aquests resultats. Però sí que pot ser ocasió perquè els nostres ideals i valors arribin a ser efectius. En aquest sentit, potser és un do de Déu.
