Data: 21 de setembre de 2025
Em sembla —perdoneu si estic equivocat— que els temps que vivim són molt esmicolats. M’explico. Les grans històries són les clàssiques, les d’un passat més o menys remot. Avui tot es viu, diguem-ne, a curta distància i a corre-cuita. Ja no som en aquell temps de l’antiga cristiandat. Avui vivim la fe en minoria. El papa Benet XVI i també el papa Francesc van fer esment d’una Església entesa com a «minoria creativa». Aquesta expressió, ben típica dels darrers temps en els nostres ambients eclesials, la voldria relacionar amb aquella dita nostra, plena de realisme i humilitat: «de mica en mica s’omple la pica».
Sense perdre ni un gram de la nostra fe —en el cas que aquesta es pogués pesar—, m’agradaria reconèixer als ulls de tots aquelles petites realitats, orientacions, criteris i opcions que ens ajuden a mantenir-nos ferms en el seguiment de Jesucrist i que ens permeten d’apropar-nos més a les benaurances, el gran sermó de Jesús. Tots som cridats a viure les benaurances, però això no succeeix de cop i volta. Allà on vull anar a parar és en el fet necessari d’apreciar positivament els petits detalls que marquen un estil i una tendència més global. Viure la fe ens exigeix tenir cura d’aquests detalls que són inspiradors per créixer, tant de manera personal com eclesial.
Els petits detalls són poderosos i ens ajuden a repensar les nostres relacions i els nostres plantejaments. N’esmento només un, a tall d’exemple. Em refereixo al detall de la paciència… «de mica en mica s’omple la pica».
La paciència fou el rerefons de la vida dels primers cristians. La seva missió, com la nostra, no s’escapava de les dificultats i els neguits propis d’aquells que molt sovint ens veiem aclaparats per les urgències. La missió i les presses no sempre es conjuguen òptimament. És cert que, de vegades, el món ens demana respostes contundents, arguments irreversibles i afirmacions diàfanes. Ho acceptem, però, de fet, la vida cristiana es construeix lentament. Déu té el seu ritme —ara no hi entrem—, però nosaltres ens fem de mica en mica, a poc a poc, pas a pas. I és des de la lentitud que podem reconsiderar moments presents i futurs, com a veritables oportunitats de vida cristiana. Llegia no fa pas massa alguna proposta en aquest sentit, que parlava de la teologia de la lentitud.
Ara bé, la paciència també té els seus perills, com tota realitat humana. Em refereixo al maldecap de restar paralitzats. Dit d’una manera més suau, parlo del perill d’adormir-nos en els nostres somnis i acabar per aïllar-nos de tot i de tothom, deixant la missió de costat. Avui la paciència va escassa. La immediatesa ens arrabassa l’oportunitat de gaudir dels petits detalls.
Al costat de la paciència haurem d’afegir-hi una mica de tensió positiva. Aquest diumenge s’escau la Jornada Mundial del Turisme. Poc o molt, tots hem fet el «turista». Tots som curiosos de mena. Que la curiositat sigui aquest bon impuls per viure l’evangeli en el nostre dia a dia, de manera amistosa i sense impaciències. Un just equilibri entre paciència i curiositat ens ajudarà a valorar aquells petits detalls que ens permeten continuar gaudint de la missió, amb les seves llums i les seves ombres.
