Data: 22 de març de 2026
L’Evangeli de la resurrecció de Llàtzer ens situa davant del cor mateix de la fe cristiana: Jesús és el Senyor de la vida, capaç de vèncer fins i tot la mort. Però aquest relat no parla només d’un miracle passat, sinó que és una paraula viva que interpel·la avui l’Església i, de manera especial, el plantejament vocacional de cada cristià i, particularment, donat que celebrem el Dia del Seminari, d’aquell que sent la crida al ministeri ordenat.
Llàtzer és aquell a qui Jesús estima, però que, paradoxalment, ha de passar per la malaltia, el silenci i la tomba. També la vocació sacerdotal neix de l’amor de Jesús, però no queda exempta de moments d’obscuritat, de fragilitat i de mort aparent. Déu no crida persones perfectes, sinó homes reals, amb les seves pors i límits, que han de confiar que el Senyor és més fort que qualsevol tomba.
Jesús no arriba de seguida. Aquesta espera desconcerta Marta i Maria, com sovint desconcerta tot camí vocacional: els temps de Déu no són els nostres. El futur prevere ha d’aprendre, ja des del Seminari, a viure en la confiança, a perseverar fins i tot quan sembla que Déu calla. La vocació madura precisament en la paciència i en la fe.
Quan Jesús arriba, no evita el dolor: plora. Aquest detall és profundament sacerdotal. El prevere és cridat a tenir un cor semblant al de Crist, capaç de commoure’s davant el sofriment humà. Abans de ressuscitar, Jesús comparteix el plor. Abans de parlar de vida eterna, entra en el dol. Així també el ministeri ordenat està cridat a acompanyar, escoltar, plorar amb el poble, no des de la distància, sinó des de la proximitat.
El crit de Jesús davant la tomba —«Llàtzer, surt a fora!»— és una crida que ressona amb força vocacional. Déu continua cridant homes a sortir de les seves seguretats, de les seves tombes personals, per posar-se al servei de l’Evangeli. La vocació sacerdotal és, en essència, una crida a sortir: sortir d’un mateix, sortir de la por, sortir cap a una vida donada.
Però Jesús també demana la col·laboració de la comunitat: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.» Aquí hi ha una dimensió pastoral clau per al Dia del Seminari. Les vocacions no creixen soles. Necessiten una comunitat que deslligui, que alliberi, que acompanyi. El Seminari, les famílies, les parròquies i tota l’Església tenen la responsabilitat de crear espais on els futurs preveres puguin créixer amb llibertat, discerniment i alegria.
Finalment, Llàtzer torna a la vida, però no per viure per a ell mateix. La seva vida ressuscitada esdevé signe de la glòria de Déu. Així també el prevere és cridat a ser signe de vida nova enmig del poble, testimoni que Déu continua actuant, perdonant, aixecant i donant esperança. En aquest Dia del Seminari, l’Evangeli de Llàtzer ens recorda que la vocació sacerdotal és una obra de la vida que Déu fa créixer enmig de les fragilitats humanes. Preguem pels futurs preveres, perquè escoltin la veu de Jesús que els crida pel nom, i perquè tota l’Església sàpiga deslligar-los amb estima i confiança, perquè puguin caminar lliurement al servei del Regne.
Ben vostre,
