Data: 26 d’octubre de 2025
Aquest diumenge, l’Església ens proposa meditar sobre la paràbola del fariseu i el publicà. Si la llegim amb humilitat, ens hi veurem reflectits com en un mirall. I és que tots tenim alguna cosa dels dos protagonistes d’aquest bell text de l’Evangeli.
Aquest passatge evangèlic comença amb un «avís per a navegants». La paràbola va dirigida a tots aquells que es creuen justos. Als qui pensen que la seva vida és agradable a Déu i es dediquen a criticar els altres.
Jesús ens explica que, un cert dia, un fariseu i un publicà pujaren al temple per pregar. Els fariseus eren membres d’un grup jueu que complia la Llei de Moisès de manera estricta. Eren considerats persones respectables per la gent. Els publicans eren persones contractades pels romans per recaptar impostos. Tenien fama de corruptes i eren odiats pel poble.
El fariseu prega per recordar a Déu que ell és un home de bé, una persona irreprotxable. Només busca el reconeixement de Déu i li mostra totes les coses bones que fa. Està tan orgullós i ple de si mateix que, en el seu cor, no hi ha lloc per a Déu ni per als altres. També nosaltres ens podem assemblar a ell, quan veiem la brossa a l’ull dels altres, però no som capaços de veure la biga que hi ha al nostre. (cf. Mt 7, 3-5).
El publicà va al temple per parlar amb Déu amb confiança. Es reconeix fràgil, petit i pecador. El publicà s’obre a Déu, prega de veritat. La seva pregària connecta amb el Pare. Així ho escriu l’autor del llibre de l’Eclesiàstic: «La pregària dels humils travessa els núvols i no troba consol fins que arriba a terme». (Sir 35,21).
Jesús ens demana en aquest fragment de l’Evangeli que seguim el camí de la humilitat. La humilitat, com ens diu santa Teresa de Jesús, és «caminar en la veritat» (Les morades VI, 7). I la veritat és que som vulnerables, som gerres de fang fràgils i esquerdades. Tanmateix, a través d’aquestes esquerdes podem mostrar al món l’amor que Déu ha posat dins nostre i que rebem d’una manera particular en el sagrament de l’Eucaristia.
La veritat és, també, que per a Déu no compten ni el prestigi ni les aparences. Ell ens estima gratuïtament. És possible que en molts moments de la nostra vida no tinguem res de bo per oferir a Déu. Tanmateix, sempre tenim molt a rebre d’Ell: perdó i amor.
Benvolguts germans i germanes, Crist és el bon pastor que no deixa de buscar-nos fins que ens troba. Demanem-li que ens ensenyi a pregar com el publicà. Diguem-li amb fe: «Jesús, tingues compassió de mi, que soc un pecador». (cf. Lc 18,13). I acollim amb goig el seu perdó i el seu amor. Ell és l’amic que mai falla.
