Data: 14 de setembre de 2025
Al llarg de la nostra vida identifiquem moments i situacions de tota mena. N’hi ha que són crucials i d’altres que ho són menys o semblen més intranscendents. El fet és que, segons la nostra mirada de fe, de tots en podem treure una lliçó positiva. N’estic segur. Fins i tot d’aquells escenaris que són, als nostres ulls, una autèntica calamitat. La vida és un llarg aprenentatge. El fet clau seria aprendre sempre, i aprendre’n la millor lliçó. És allò que diem, d’una manera popular, no perdre’s «el rovell de l’ou».
Amb aquesta expressió ens remetem a allò que és important, i això s’escau, sens dubte, amb una de les escenes darreres —no pas l’última— de la vida de Jesús. Em refereixo al moment de la creu. Es tracta d’un moment explicatiu com cap altre. En ell identifiquem la manera com Jesús afronta el sofriment, la traïció, el rebuig. Humanament parlant, no és pas un moment fàcil. A tots ens costa entendre, assumir i digerir aquest lliurament total i amorós de Jesús. Però és així com Ell ha volgut mostrar-nos la lliçó més important de totes: lliurar la vida estimant. Així sí. Així val la pena. El sofriment, experiència comuna per a tota la humanitat, només pot digerir-se quan sabem que només l’Amor és el que dona sentit al nostre viure.
Penso en tants de vosaltres, estimats diocesans, que doneu el vostre temps, els vostres talents, els vostres dons, els vostres recursos… per construir un món nou. Des del poble més petit fins a la gran ciutat, sou molts els qui us plantegeu la vida des d’aquesta entrega amorosa. Gràcies. Això ens encoratja a tots. Aquest estil és propi de Jesús: donar-se sense esperar res a canvi. Que ningú substitueixi l’Amor per altres succedanis. Que ningú ens prengui l’Amor.
Vet aquí que, en tornar del període clàssic de les vacances escolars, i just quan les escoles acullen els seus alumnes, ens trobem amb aquesta festa litúrgica, l’exaltació de la creu, que és una bona invitació per engegar un nou curs acadèmic. Arribar a trobar i assaborir «el rovell de l’ou» ens ha de permetre «separar el gra de la palla», és a dir, saber què és important i què no ho és. Això ens demana paciència. No naixem amb la lliçó apresa. És a dir: això d’estimar generosament, però sobretot sense esperar res a canvi, com fa Jesús, i fins i tot quan estimar ens desgasta la vida, demana temps.
M’agrada escoltar les històries de resistència i esperança de tants homes i dones contemporanis. Vides marcades, de vegades, per la injustícia, pel fracàs, per la crítica, pel dolor, pel rebuig, per la traïció… Si ens diem cristians i ho volem ser, no podem ignorar la creu. Però la creu no ens convida a ser partidaris de la tristesa; ans al contrari. La creu apunta al cel. La creu és el penúltim capítol de la vida de Jesús. Ho sabem. Ens cal a tots identificar la creu o les creus que ens toca portar. Però que ningú no visqui aquest reconeixement com una llosa insuperable. Nosaltres volem viure en l’Amor i des de l’Amor. És l’única manera de viure amb sensatesa. Així viu Jesús. La festa litúrgica de l’exaltació de la creu ens convida a no allunyar la nostra vida del rovell de l’ou, és a dir, de l’Amor. No ho oblidem: la creu és sempre signe de victòria, la victòria de l’Amor.
