Data: 29 de març de 2026
Les afirmacions del Nou Testament segons les quals Jesús va «ressuscitar d’entre els morts», pressuposen que «va sojornar entre els morts», és a dir, que Jesús va morir realment. Aquest és el primer sentit de l’article de fe «davallà als inferns», incorporat al Credo en el segle IV. Indica simplement que Jesús, prèviament a la seva resurrecció, «va sojornar entre els morts» (cf. He 13,20). Jesús, per tant, va conèixer la mort com tots els homes, es va reunir amb ells en el lloc dels morts, en el silenci de la mort. És el silenci del Dissabte Sant.
L’Antic Testament fa servir la paraula sheol per a parlar de la terra dels morts, considerada com un lloc sense retorn, de solitud, d’absència de Déu. La mort és l’autèntica soledat, la soledat en la qual ja no hi pot penetrar cap companyia, cap amor: és l’infern. La frase «davallà als inferns» indica, per tant, que Crist passà la porta de la nostra última soledat: la mort. En la seva passió, Crist entrà a l’abisme del nostre abandonament. Com afirma el filòsof Joan Carles Mèlich, la fe més radical és la que sorgeix en l’absència de Déu, i el Dissabte Sant és el dia que expressa aquesta absència, aquest silenci, un silenci ja preludiat en la mateixa passió: recordem el silenci de Jesús davant Pilat o davant Herodes; un silenci esdevingut crucial en algunes de les grans recreacions literàries de la figura de Jesús. Potser la més estremidora és la que llegim en el llibre Els germans Karamàzov, de Dostoievski.
Dissabte Sant fa referència a la qüestió de si es pot viure en aquest silenci sense caure en la desesperació, si es pot existir en el dubte de Déu. Déu és mort o viu? I, si és viu, on el podem trobar? I si al final no hi hagués res? I si no hi hagués més que silenci i mort?
És bo que visquem aquesta experiència ètica del Dissabte Sant, perquè no hi ha existència sense dubtes, no hi ha experiència de fe sense incerteses, sense misteris que en aquest món mai no acabarem de resoldre. Dissabte Sant és esperar contra tota esperança, és l’anhel de l’aparentment impossible, perquè, malgrat tot, l’espera és el lloc que dona sentit a la nostra existència.
D’aquí que l’article de fe «davallà als inferns», afirmi també (CEC 632) que Jesús «hi baixà com a Salvador, proclamant la Bona Nova als esperits que s’hi trobaven retinguts» (cf. 1Pe 3,18-19). En aquest punt, és bo de recordar allò que escriu Joseph Ratzinger (Introducció al cristianisme): «Allà on ja no podem escoltar cap veu, hi és ell. L’infern queda així superat, millor dit, ja no existeix la mort que era abans l’infern. L’infern i la mort ja no són el mateix que abans, perquè la vida es troba enmig de la mort, perquè l’amor habita enmig d’ella. L’infern, o com diu la Bíblia, la segona mort (cf. Ap 20,14) és ara el voluntari tancar-se en si mateix. La mort ja no porta a la soledat, les portes del sheol es troben obertes.» Es posa de manifest una vegada més que la mort de Crist implica la mort de la mort i la victòria pasqual de la vida. La seva mort salvífica trenca el silenci etern, penetra i transforma tots els sofriments i sacrificis de la història. Aquesta és la nostra única esperança.
Ben vostre,
