Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
«Que el Senyor et beneeixi i et guardi» i ompli la teva esperança és el lema de la LVII Jornada per a la responsabilitat en el trànsit 2025. L’Església celebra aquesta Jornada cada primer diumenge de juliol, aquest any el dia 6, coincidint amb les dates en les quals molta gent es desplaça per gaudir de les vacances. La Jornada també se celebra al voltant de la festivitat de sant Cristòfol, patró dels conductors i transportistes, que té lloc uns dies després, el dijous 10.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la LVII Jornada per a la responsabilitat en el trànsit, així com de la competició d’infants, de la donació d’òrgans, del quart centenari de la mort de sant Miquel dels Sants, de colònies a l’estiu, del temps de descans, d’un estiu amb Déu, família i amics, d’anhelar la vinguda del Senyor i de la communio en l’església d’Urgell.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “enguany, en la LVII Jornada per a la responsabilitat en el trànsit, som convidats a aturar-nos i repensar com conduïm” i que el lema d’aquest any “és una crida a la consciència, a l’empatia i a la responsabilitat col·lectiva”. Recorda que “segons dades recents del Servei Català de Trànsit, una de cada tres víctimes mortals a les carreteres catalanes durant el 2024 va ser per una distracció o per excés de velocitat”. Afirma que “pot semblar un detall senzill”, però que “començar cada viatge amb una petita pregària ens pot canviar l’actitud” i “ens recorda que Déu ens acompanya, que la vida és fràgil, que no estem sols i que tot trajecte és una oportunitat per estimar”. Demana que “tinguem un record ple d’afecte i proximitat vers les famílies que ploren la pèrdua dels seus éssers estimats en la carretera”. Finalment, demana també que “aquest 2025, fem que cada viatge sigui també un acte d’esperança” i que “el Senyor ens guardi… però que nosaltres també fem la nostra part de cuidar-nos i tenir cura a la carretera”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que ha tingut l’oportunitat de presenciar un partit de futbol de categoria infantil i que ha quedat horroritzat per l’actitud dels pares. Considera que “la competició d’infants hauria de ser un espai per a estar relaxats i passar-s’ho bé”. Expressa que sembla que molts pares només poden gaudir si el seu fill guanya i destaca per damunt dels altres. Explica que ha sabut “d’una Fundació esportiva d’inspiració cristiana, anomenada Brafa i amb seu a Nou Barris de Barcelona”, “orientada especialment a l’esport d’infants i joves” i comunica que aquesta Fundació “ha publicat uns vídeos, que hom pot consultar a la xarxa, amb el títol «No siguis hooligan…» (https://brafa.org/campana-no-seas-hooligan)”. Afirma que, per exemple, “n’hi ha un que porta per títol: «Papa, no vull que vinguis a veure’m al partit.»”. Finalment, diu que “els pares haurien de ser els principals protectors, defensors i referents dels nens, i no fer-los patir o passar vergonya”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que “en moltes ocasions lamentem que la societat en què vivim sigui tan individualista i estigui allunyada dels valors de l’Evangeli”, però que “de tant en tant, ens sorprenen notícies que mostren que l’ésser humà és bo i pot actuar amb una generositat extrema”, com ara la de l’Adrià Montoro, un jove de trenta anys d’Olesa de Montserrat i voluntari de Càritas, que “va decidir donar un dels seus ronyons, de manera totalment desinteressada, a persones anònimes”. Expressa que “el gest d’aquest jove ens mostra la veritable essència de l’Evangeli”. Posa en valor “la donació d’òrgans” i manifesta que “per a nosaltres, els cristians, és també un acte de caritat profunda”, que “és la possibilitat de donar vida, d’estimar més enllà de la pròpia existència”. Considera que “testimonis com el de l’Adrià ens esperonen a demanar a Déu una més gran capacitat d’estimar-lo a Ell i els germans, com ho va fer Jesucrist, que va donar la vida per nosaltres”. Finalment, demana que “donem gràcies a Déu pel do d’aquests germans nostres que estimen fins a l’extrem”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, parla de “la commemoració del quart centenari de la mort de sant Miquel dels Sants”. Recorda que “fou el 10 d’abril de 1625 quan moria el «Serafí d’Ausona» en el convent dels trinitaris descalços de Valladolid”, que “sant Miquel dels Sants moria a trenta-tres anys” i que “la seva vida fou curta en el temps, però intensa en el seguiment de Crist”. Expressa que “Miquel Argemí i Mitjà havia nascut a la ciutat de Vic el 29 de setembre de 1591”, que “de la seva infància resta el record de la seva gran pietat i el seu desig de lliurar-se del tot al Senyor” i que “quan tenia solament dotze anys se’n va anar a Barcelona, on era més fàcil trobar un convent de frares que l’acollís” i “entrà en el dels trinitaris, on inicià el seu camí com a religiós, sobresortint en pietat i humilitat”. Explica que “en trobar-se amb un trinitari descalç, que li va obrir un horitzó de més lliurament i santedat, entrà en aquest nou orde religiós de gran austeritat, on es va afegir al seu nom de Miquel el de tots els Sants”. Finalment, diu que “de sant Miquel dels Sants cal assenyalar sobretot el seu amor a Jesús”.
L’administrador apostòlic de Lleida, Salvador Giménez, diu que “els pares amb fills en edat escolar busquen un estiu profitós per a tota la família” i que “intenten organitzar el seu temps en contacte amb altres i practicar unes activitats que els permetin créixer en valors i experimentar les virtuts”. Expressa que “els nens i adolescents, en general, accepten de bon grat sortir uns dies de casa i seguir pautes educatives i lúdiques en un àmbit diferent del de l’escola”. Afirma que les institucions de lleure “tenen carta de naturalesa a la nostra societat des de fa molt de temps” i que “són dignes d’admiració i respecte per part de tota la societat”. Manifesta que “els monitors, educadors i experts en lleure dediquen part de les seves vides a aquest tipus de formació no reglada” i que “sense aquest tipus de persones no seria possible la proliferació de campaments, colònies o espais naturals”. Agraeix “d’una manera especial a tots els que es dediquen a aquesta activitat des d’una motivació cristiana”. Finalment, fa una crida final perquè “cada any augmenti en quantitat i qualitat el nombre de monitors que acompanyin la vida i la fe dels més petits”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “el descans és una necessitat per al cos, encara que no tots en poden gaudir, i també per a l’ànima” i que “per això, el descans s’ha de preveure i organitzar també, un temps que per a la majoria de nosaltres es duu a terme durant els mesos d’estiu”. Ens convida a preguntar-nos si “hi ha també descans de ser cristià” i reconeix que “no hi pot haver vacances perquè ser cristians no consisteix a fer coses que cansen, sinó en una relació d’amistat amb Déu” i que “ni en la família humana ni en l’amistat humana ni en la família de Déu no podem fer vacances perquè es tracta d’una relació d’amor”. Considera que “l’amistat amb Déu i les seves conseqüències no es poden aturar pel fet d’arribar a l’estiu”. Finalment, demana que “acollim el temps de l’estiu com una oportunitat que Déu ens dona per recuperar forces, sí, però també per restablir les nostres relacions amb Ell i amb els germans, per dedicar més temps a la família i als amics, per dedicar-ne també més a la pregària” i demana també que “agraïm i aprofitem, doncs, el temps de descans que Déu ens ofereix a l’estiu”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “comencem el temps d’estiu, amb uns dies de descans en el cos i l’esperit per a estar més prop dels nostres familiars i amics”, però “també de Déu, la raó primera de les nostres vides, qui fa que tota la resta sigui veritablement important”. Recorda que “Déu no es pren vacances” i que “hem de comprendre que el descans sí que és necessari per a l’ésser humà”. Afirma que “aquest temps estival ha de trencar amb la rutina del dia a dia, amb les jornades laborals que ens esgoten, amb les reunions, els compromisos i les obligacions ordinàries que tantes i tantes vegades ens introdueixen en una espiral que ens insensibilitza davant la sorpresa del viure”. Considera que “hem de llevar-nos de damunt aquesta fatiga que ens incomoda per a recuperar l’alè, el fervor i l’ànim, per descomptat, però sense deixar de costat la nostra primera responsabilitat: cuidar la nostra ànima espiritual”. Finalment, demana que aquests dies no ens oblidem de Déu i ens desitja un “feliç i sant estiu”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, exclama que “donec venias! Fins que el Senyor torni!” i que “la vida del cristià està marcada per aquesta tensió cap al futur”. Expressa que “tota la nostra vida és passatgera i provisional, perquè esperem un món definitiu”, que “la nostra existència, les nostres obres, tot allò que diem i fem té com a meta preparar la seva vinguda” i que Jesús tornarà per “consumar l’obra de redempció de l’home i del món, per obrir un cel nou i construir una nova terra”. Afirma que “les primeres generacions de cristians van viure desitjant i anhelant el retorn del Senyor” i que “l’Església, mare i mestra, ens ensenya a desitjar la vinguda del Senyor i a cultivar el nostre desig de trobar-nos amb Ell”. Considera que “la contemplació del final ens fa valorar què és el que val la pena de veritat i posar el cor en allò que perdura” i que “ens hem d’adonar que el nostre únic tresor és Crist”. Finalment, diu que “pensar el final ens fa comprendre la vida com un pelegrinatge”, que “anem en camí cap al Pare per Crist a l’Esperit”, que “arribarà un dia que el món serà transformat” i que “esperem, com els patriarques “béns millors, que duren per sempre””.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, convida els diocesans de l’església d’Urgell a “traslladar-nos a finals del primer mil·lenni per conèixer la nostra història”. Recorda que “en la societat del comtat d’Urgell convivien diferents cultures i també diferents religions” i que “la clerecia va demostrar un gran respecte i un interès en tenir una bona convivència i, al mateix temps, mai no va deixar de mostrar la bellesa de la fe cristiana i la frescor de l’Evangeli que s’havia arrelat a casa nostra”. Afirma que “en Crist, el cap d’aquest cos que és l’Església, som la comunió dels sants”. Considera que serà “en la celebració dominical de l’eucaristia on experimentarem la plena comunió” i que “la comunió que se segueix de l’Eucaristia, que és la font i cimal de la vida cristiana, solament pot ser-ho si no ens aïllem d’altres formes de comunió eclesial”, com ara “la comunió amb la Paraula de Déu”. Finalment, demana que “l’Eucaristia i la Paraula de Déu siguin per nosaltres, durant aquest estiu, llocs teològics on puguem ser unificats en l’amor i esdevenir servidors del nostre poble i de la nostra església urgel·litana”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
