Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els propers dies 1 i 2 de novembre, l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, respectivament, dues celebracions importants en el cicle anual de la litúrgia i que estan fortament arrelades en el poble cristià. Són dues jornades molt significatives que ens ajuden a contemplar i aprofundir en el misteri de la comunió dels sants, a recordar la vocació universal a la santedat i a elevar la nostra pregària pels fidels difunts a la llum de la paraula de Déu, amb l’esperança que un dia ens reunirem amb ells a la casa del Pare i fruirem per sempre de la pau i l’amor.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, així com del judici de Déu, lloc d’exercici de l’esperança.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “avui es mor més radicalment i menys preparats que anys enrere”, que “no se sap parlar de la mort” i que “no se sap parlar —encara menys— del més enllà”. Expressa que “la visita als cementiris hauria de ser motiu de pensar en la realitat de la mort” i que “allà hi descansen en pau aquells que ens han precedit”. Afirma que “els cementiris, que definim com l’estança dels morts, són, paradoxalment, un lloc ple de vida” i que “allà hi reposa en pau la vida de tots aquells que hem estimat i dels qui ens han precedit”. Considera que “els creients hem de ser més conscients de la realitat de la mort que, al capdavall, serà l’acte més important de la nostra vida”. Demana que ens preparem per a la mort i que ajudem els altres, sobretot els nostres familiars i amics, a preparar-s’hi. Manifesta que “és responsabilitat de tots els qui volten el malalt, preparar-lo per a fer el gran pas”. Finalment, diu que “convé que la comunitat cristiana consideri aquest fet i cerqui camins per acompanyar els moribunds amb afecte, amb fe i amb la pregària”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, recorda que en la solemnitat de Tots Sants “honorem tots els sants, tots els germans i germanes nostres que ja gaudeixen de la vida del cel” i que en la Commemoració de tots els fidels difunts “preguem perquè aquells que ja no són físicament entre nosaltres arribin a la glòria eterna del cel”. Expressa que “quan parlem de la mort ho fem sempre amb dolor i tristesa”, que “pensar en la mort és, per a molta gent, pensar en una foscor incerta” i que “la mort fa por quan no s’entén”, però que, en canvi, “l’esperança cristiana ens recorda que quan morim acabem la nostra vida en aquest món, però iniciem una existència nova i transformada”. Afirma que “l’esperança que tenim els cristians és que un dia gaudirem de la vida eterna amb Déu” i que “Jesús ens va prometre que a la casa del Pare hi tenim un lloc cada un de nosaltres”. Finalment, prega que “demanem a Déu que un dia ens aculli en el seu Regne d’amor, de llum i de pau, on viurem per sempre més amb la gran família dels sants” i demana que els sants “intercedeixin per nosaltres”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’esperança és essencial per a seguir caminant i trobar el sentit de la nostra existència”, “una esperança, però, que no defraudi, autèntica i ben fonamentada”. Expressa que “la nostra fe en Déu misericordiós duu, amb la força del misteri pasqual de Crist i de l’enviament de l’Esperit Sant, a l’esperança en la vida eterna” i que “creure en la vida eterna significa tenir l’esperança d’estar sempre amb el Senyor, en la plenitud de la vida, en aquella abraçada amorosa del Pare en una eternitat feliç”. Afirma que la vida eterna “consisteix en la comunió plena amb Déu, en la contemplació i la participació del seu amor infinit”. Finalment, manifesta que “la comunió plena i el fet de ser feliços van units”, que “la felicitat és la vocació de tot ésser humà” i que “necessitem una felicitat que es realitzi definitivament en allò que ens realitza, és a dir, en l’amor, per a poder exclamar, ja des d’ara: «Soc estimat, per tant existeixo; i existiré per sempre en l’Amor que no defrauda i del qual res ni ningú no podrà separar-me mai.»”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que celebrar la festa de Tots Sants és “celebrar la vida eterna, la comunió dels sants, la joia sense fi”. Expressa que “l’esperança és la virtut que ens fa alçar la mirada i ens ajuda a obrir-nos als dons que el Senyor ens vol donar” i que “el do més gran és el cel, la comunió plena amb Déu, on ja no hi ha ni plors ni dolor sinó només amor, pau i alegria sense fi”. Afirma que la solemnitat de Tots Sants “ens convida també a mirar els nostres germans que ja han arribat a la glòria, els sants, homes i dones com nosaltres, que van viure amb esperança enmig de les dificultats de cada dia” i que aquesta festa “ens mostra que la santedat no és el privilegi d’uns pocs privilegiats sinó una vocació universal”. Manifesta que “tots estem cridats a ser sants, és a dir, a viure amb el cor unit a Déu en la vida ordinària ja aquí en aquest món, en la vida de cada dia”. Considera que “la fe i l’esperança en la vida eterna ens fa viure millor la lluita i la missió de fer present el Regne de Déu en el món”. Finalment, diu que “la santedat no és altra cosa que viure amb la mirada fixa en Déu, deixar-nos omplir del seu amor, amb els peus a la terra i el cor en el cel”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que la commemoració dels fidels difunts és “aquest misteri inabastable en el qual els límits del temps, la distància i la mort es veuen esvaïts en la llum de Crist Ressuscitat”. Expressa que “en el cor d’aquesta comunió, amb la tendresa de qui recorda l’amor de tota una vida, tenim presents els nostres germans difunts”. Afirma que “aquest dia, en el qual percebem que la comunió dels sants és una realitat viva, misteriosa i consoladora, l’ànima de l’Església s’eixampla”. Manifesta que els nostres difunts “habiten en Déu, en aquest refugi d’Amor infinit, al recer de la Vida eterna” i ens vol convidar a “resar amb ells, a parlar-los des del cor, a mantenir viva la comunió que —habitada des de la presència de Déu— no mor mai”. Finalment, demana que visquem “sabent que en ells —els qui viuen en el cor de Crist—, la promesa del Fill de Déu ja ha començat a complir-se, i des d’allí ens esperen, intercedeixen per nosaltres i ens estimen”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “la mort és una cosa present en la vida de tots nosaltres”, que “malgrat aquesta realitat insalvable, tendim a considerar la mort com una cosa excepcional, com una fatalitat que ara sacseja a uns i demà a uns altres” i que “ho vivim sovint amb la falsa esperança que a nosaltres no ens arribarà i ens en lliurarem”. Afirma que “per la fe sabem que hem estat fets fills de Déu per Jesucrist, i que participem també de la resurrecció de Jesús” i que “aquesta certesa ens omple d’esperança”, “però no elimina la nostra tristesa, la nostra enyorança d’aquells que han compartit un tram més o menys llarg de la nostra vida”. Manifesta que “la celebració de la diada de Tots Sants, i tot seguit la dels fidels difunts, venen a ser complementàries”: “Si un dia celebrem a tots aquells que ja gaudeixen de la glòria eterna i dels quals no en tenim coneixement cert, el dia següent l’encomanem a tots els difunts perquè aquesta glòria la visquin també ells”. Finalment, diu que “als uns i als altres els tenim ben presents i ens hi sentim ben units en la pregària”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que en la Commemoració de tots els fidels difunts “recordarem i pregarem per tots els qui ens han precedit en la fe en Crist i dormen en l’esperança de la resurrecció”. Expressa que “en aquest diumenge, fem memòria que la celebració dels fidels difunts forma part de les anomenades obres de misericòrdia, que aprenem en el Catecisme de l’Església Catòlica, concretament les obres de misericòrdia espirituals”: Ensenyar a qui no sap. Donar bon consell a qui l’ha de menester. Corregir al qui va errat. Perdonar les injúries per amor a Déu. Consolar al trist i desconsolat. Sofrir amb paciència les flaqueses i molèsties del proïsme i pregar a Déu per als vius i per als difunts. Ens convida a “viure les obres de misericòrdia i a fer-les nostres, en els diferents moments i circumstàncies”. Afirma que “fer memòria dels difunts ens ajudarà a agrair el que vàrem tenir i a peregrinar per la vida, tot dins de la lògica de l’esperança de la resurrecció”. Finalment, demana que, “amb la confiança que la nostra pregària serà escoltada en Crist mort i ressuscitat, preguem pels nostres difunts”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “molts milionaris busquen remeis per viure centenars d’anys”, però es pregunta si, en lloc d’afegir anys a la vida, no seria millor donar vida als anys. Expressa que “el desig de plenitud és universal”, però que “Jesús el porta més lluny: no només promet vida, sinó vida en abundància i vida eterna”, “amb les Benaurances”, “un manifest de felicitat real: feliços els pobres, els nets de cor, els qui treballen per la pau”. Afirma que “la vida eterna no és un “premi final””, sinó que “és una qualitat nova que comença aquí i ara quan, caminant amb Jesucrist, vivim amb justícia, humilitat i misericòrdia”, “un camí de plenitud que no s’acaba amb la mort”. Considera que “les Benaurances ofereixen un camí robust i alliberador. Una vida plena que no s’acaba amb la mort, sinó que s’obre a l’eternitat”. Manifesta que la pregunta “t’interessa la vida eterna?” no és una pregunta impossible, sinó el senyal que busquem plenitud i veritat. Finalment, diu que si la resposta és afirmativa, comencem ara de la mà de Jesucrist, vivint amb coratge, estimant sense càlcul i deixant que l’amor sigui la nostra empremta en aquest món.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, parla de Tots Sants. Afirma que “tots els qui s’han deixat guiar per l’Esperit Sant han estat cristians i cristianes d’una sensibilitat i d’una finor altíssimes” i que “siguem com siguem, tots rebem una invitació ferma a ser sants”. Expressa que “Jesús vol que la felicitat per a nosaltres no sigui anecdòtica”. Diu que “la felicitat està estretament associada a la santedat” i que “els sants han estat feliços perquè han viscut les benaurances”. Manifesta que la pau és “un tret que defineix la vida de santedat” i que “no és només absència de violència, sinó una ferma actitud de voler pacificar els nostres ambients, relacions, famílies, pobles i ciutat a través del diàleg”. Considera que “els sants i les santes són dels qui volen afavorir en tot moment el diàleg com el camí més verdader per assolir la felicitat” i que “cap que es digui cristià perjudicarà la felicitat dels qui té al seu costat”. Finalment, demana que no se’ns oblidi que “la santedat comença ara i avui”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el darrer lloc d’aprenentatge de l’esperança, que esmenta Benet XVI, és el judici de Déu”. Expressa que “en aquest món no trobem realitzada la justícia”, però que “vivim amb l’esperança que Déu jutjarà cadascú i que els homes i dones de cor net trobaran consol i recompensa en la vida futura, mentre que els malvats seran punits” i “esperem en la justícia de Déu”. Afirma que “la fe ens convida a contemplar el judici de Déu amb esperança, amb la convicció que Déu és just però també misericordiós” i que “la creu de Crist és el signe més clar que la justícia de Déu és perdó i gràcia”. Considera que “en el moment del judici experimentarem el domini del seu amor sobre tot el mal que hi ha en nosaltres i en el món”. Finalment, diu que “la perspectiva del judici és una crida a la responsabilitat i la confiança” i que “vivim la vida sabent que ens haurem de presentar davant Déu i amb l’esperança que ens dona conèixer l’amor infinit que Ell ens té”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
