Data: 8 de febrer de 2026
Constato amb preocupació que el Govern d´Espanya ha obert la porta a suprimir l’article 525 del Codi Penal (el delicte d’ofenses als sentiments religiosos) en el marc del seu pla de “regeneració”, registrant una proposició de llei amb aquesta finalitat.
En una cultura democràtica la llibertat d’expressió és essencial, però no és absoluta. El Tribunal Europeu de Drets Humans ho va recordar en casos com ara, Instituto Otto‑Preminger versus Àustria (1994), tot avalant restriccions per preservar la “pau religiosa”. Aquesta sentència va servir de precedent per altres casos a Europa i va introduir el concepte que la llibertat artística no és absoluta i pot cedir davant el dret dels creients a no ser insultats en els seus sentiments religiosos.
També en altres àmbits hem après, sovint amb dolor, que “fer riure” no ho legitima tot. Protegim justament els drets de col·lectius minoritaris o vulnerables, existeixen condemnes penals davant els insults, crits racistes o d´altres delictes d´odi. Aleshores, si no tot s’hi val a la grada, als escenaris, a les escoles, a la televisió, a les xarxes socials o al carrer, si acceptem límits en aquest àmbits, ¿per què no, quan es tracta de menyspreu als sentiments religiosos?
Pensadors poc suspicaços d’extremisme ho han formulat amb claredat. Jürgen Habermas fonamenta els drets en la dignitat humana i en el respecte igual per a tothom; deia que la llibertat d’expressió forma part d’un sistema de drets que es limiten recíprocament per garantir la convivència. Isaiah Berlin distingia la llibertat “negativa” (absència d’interferència) de la “positiva” (autogovern responsable), però cap de les dues no justifica la llicència per vexar els altres.
També la tradició catòlica ho ha dit. Per això, en lloc de derogar l’article 525, proposo una reforma ponderada que en concreti millor els elements: intencionalitat d’ofendre, context, protecció simètrica de creients i no creients i criteris clars perquè l’expressió del sentit de l´humor legítim no es confongui amb l’escarni, la vexació pública o l´ofensa als sentiments religiosos. Afirmo que la llibertat d’un no pot convertir la fe de l’altre en objecte de befa. No és censura; és respecte cívic que fa possible la convivència.
