Data: 2 d’agost de 2026
Tot i que el perdó és una decisió conscient, sovint és un procés que necessita el seu temps. Emocions com el dolor, la ira i la tristesa poden demanar temps per ser guarides. Perdonar no suposa que els sentiments negatius desapareguin immediatament, sinó que, amb l’ ajuda de la gràcia divina, hom tria no deixar que aquests sentiments dominin la seva vida. Es tracta d’un procés molt personal, de vegades difícil i lent, perquè exigeix un canvi en els sentiments, les intencions i els comportaments de qui ha estat ofès respecte a l’ofensor.
El perdó és, sobretot, una actitud interior i exigeix sacrifici de si mateix en relació amb l’altre. El perdó no és un sentiment que sorgeixi espontàniament. Més aviat, allò que sorgeix naturalment és el desig que l’altre pateixi allò que ens ha fet patir. Davant d’una ofensa solem reaccionar amb indignació, tristesa, amargor, patiment i desig de venjança. Per això, perdonar de debò requereix disciplina i exercici.
La teòloga Jutta Burggraf assenyala quatre actituds que disposen a perdonar (“Aprender a perdonar”, en Diálogos de Teología 6 (València 2004) 189-202). La primera és estimar intensament. Estimar és desitjar que l’altra persona existeixi i, per tant, deixar espai perquè es desenvolupi i creixi. En perdonar, ajudo l’altre a tornar a la pròpia identitat i a viure amb una nova llibertat. La segona actitud és la comprensió. Cal comprendre que tots som febles i que som més vulnerables del que sembla. Perdonar és creure en les capacitats de l’altre i confiar en la possibilitat de canvi. Per al perdó cal, en tercer lloc, generositat. El perdó és un regal que fem, que no anul·la la justícia, però l’excedeix; per això demana un cor generós i misericordiós. Finalment, el perdó requereix humilitat. Fa falta prudència i delicadesa per veure com mostrar a l’altre el perdó. Qui perdona no busca dominar l’altre ni humiliar-lo. El qui perdona no es considera superior moralment l’altre, sinó que ho fa des de la consciència de la pròpia feblesa, de les pròpies errades.
El primer beneficiat d’atorgar el perdó és la persona que perdona. Quan algú no és generós en el perdó, es turmenta a si mateix. Viure en la rancúnia i ressentiment ens fa malbé, perquè ens omple de sentiments negatius i ens bloqueja psicològicament i espiritualment per mantenir una relació lliure amb els altres. Perdonar cura, és bàlsam que guareix les cicatrius obertes. Recordem, finalment, que el perdó és un acte de misericòrdia i, per això, és expressió de la nostra llibertat.
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”, en J. M. ROMAGUERA – M. GUARCH (eds), Encendre l’esperança. Dotze pistes per a un gran repte, CPL, Barcelona 2025)
