Data: 24 de maig de 2026
Benvolguts diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Tot continuant aquest camí dominical d’aprofundiment en el Concili Vaticà II, avui voldria presentar-vos el decret Orientalium Ecclesiarum, sobre les Esglésies orientals catòliques. Potser a nosaltres ens pot semblar un tema llunyà, propi de terres distants o d’històries antigues. Tanmateix, el Concili va voler recordar-nos una cosa essencial: l’Església catòlica —és a dir, universal— és rica en tradicions, litúrgies, expressions espirituals i cultures. I aquesta diversitat és un do que manifesta millor la bellesa de l’únic Evangeli.
Orientalium Ecclesiarum ens convida a mirar amb gratitud les Esglésies orientals, moltes d’elles nascudes en els primers segles, marcades per la predicació apostòlica i per una profunda fidelitat enmig de persecucions i proves. La seva història està teixida de martiri, de monaquisme, de litúrgia solemne, d’amor als Pares de l’Església, de sentit del misteri i d’una gran veneració per la Paraula i per l’Eucaristia. Allà on han romàs, fins i tot en minoria, han custodiat tresors espirituals que pertanyen a tota l’Església.
El Concili afirma amb claredat que aquestes Esglésies, amb els seus ritus, disciplines i patrimoni, tenen la mateixa dignitat que la tradició llatina. Són Esglésies en plena comunió amb la Seu de Pere, cridades a conservar fidelment el seu propi patrimoni. I el decret exhorta a conèixer-les i estimar-les, perquè en elles respirem amb una altra profunditat la mateixa fe. És per aquest motiu que som cridats a acollir i estimar aquestes comunitats que ja tenim a Guissona i al Principat d’Andorra.
En moltes ciutats d’Europa, i també en el nostre entorn, viuen avui cristians orientals: ucraïnesos, romanesos, sirians, libanesos, etíops, caldeus i altres. Alguns pertanyen a Esglésies catòliques orientals; altres, a Esglésies ortodoxes. El Concili ens convida a acollir-los com a germans, amb respecte per la seva llengua, la seva litúrgia i la seva manera de viure la fe. La comunió es construeix també així: fent lloc a l’altre a casa nostra.
Orientalium Ecclesiarum subratlla, a més, la importància dels seus ritus litúrgics, on la fe es celebra i es viu. El ritu oriental —amb la seva iconografia, el seu cant, els seus gestos, el seu fort sentit del misteri— pot ajudar-nos a redescobrir dimensions que a vegades oblidem: el silenci que adora, la bellesa com a llenguatge de Déu, la teologia que es canta, la litúrgia com a participació en el cel.
I no podem separar aquest decret de la crida ecumènica. La proximitat entre catòlics orientals i ortodoxos, la història compartida i les ferides de la separació fan d’Orient un espai especialment sensible per a la unitat. Conèixer i estimar les tradicions orientals pot esdevenir també un pont: ens ajuda a comprendre millor els germans ortodoxos i a pregar amb més veritat per la comunió.
Us proposo tres actituds senzilles a la llum de Orientalium Ecclesiarum.
La primera: gratitud. Donem gràcies per la diversitat de l’Església i pels tresors espirituals d’Orient, que enriqueixen la nostra fe.
La segona: acollida. Obrim el cor als cristians orientals que viuen entre nosaltres. Que trobin en les nostres comunitats una llar.
La tercera: coneixement. Aprenguem, almenys, allò essencial: que hi ha diferents ritus catòlics, que la unitat no exigeix uniformitat i que la tradició oriental forma part de l’herència comuna de l’Església.
Que l’esperit de Orientalium Ecclesiarum eixampli el nostre cor per estimar més plenament l’Església, una i diversa, universal i propera.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe i servidor,
