Data: 18 de febrer de 2024

En la Quaresma de l’any dedicat a la pregària com a preparació per al Jubileu del 2025, fora bo que, seguint les indicacions del sant pare Francesc, «féssim del parenostre, l’oració que Jesús ens ensenyà, el programa de vida de cada un dels seus deixebles». De fet, el parenostre, com diu Tertul·lià, és «la síntesi de tot l’evangeli». En la pregària del Senyor s’hi troben els grans misteris de la fe cristiana, i la seva eficàcia espiritual és gran: «No hi manca absolutament res del que ha de constituir la nostra oració i la nostra súplica; no hi ha res que no estigui inclòs en aquest veritable compendi de la doctrina celestial» (St. Cebrià de Cartago).

El parenostre és la pregària dels cristians que va brollar del cor i dels llavis de Jesucrist, el nostre Mestre i Senyor. Els creients en ell l’han de fer seva quotidianament. Ningú no es pot sentir estrany, sigui quina sigui la seva situació vital, recitant-la de cor. En els evangelis veiem com la pregària per excel·lència dels cristians és presentada en dos contextos diversos: en l’evangeli de Mateu (6,5-25), en el marc del Sermó de la Muntanya; i en Lluc (11,1-13), com a fruit d’una petició dels deixebles: Senyor, ensenyeu-nos a pregar. El primer context pot ajudar aquells que de petits han après a resar però tenen el perill de la rutina; en canvi, en el relat lucà sembla ser per a unes persones que s’han d’aplicar a pregar i necessiten ser animats a fer-ho. Sigui com sigui, el parenostre és per a tothom el regal de Crist. A més, fer ús d’aquesta oració equival a pregar en nom de Jesús. És l’escola primera de pregària.

La pregària de Jesús s’inicia amb la paraula «Pare». En aquesta hi ha tota la riquesa de l’Evangeli. Quin, si no, és el centre de la predicació de Jesús? Ell ensenya als seus deixebles —a nosaltres també!— a adreçar-se confiadament a la deïtat amb la paraula «pare»; però, encara més, fent-ho com ell quan parlava amb el seu Pare, dient-li Abbà. Aquesta paraula de la llengua aramea és la mateixa que pronunciava Jesús pregant al Pare, amb la mateixa confiança i el mateix vocable que un nen s’adreça al seu progenitor des que comença a parlar. El nostre Mestre, doncs, ens immergeix en la seva pregària confiada al Pare del cel. Tot i això, l’hem de recitar amb el temor propi del respecte reverent, conscients sempre de la gosadia que significa dirigir-nos a Déu dient-li pare. L’Esperit, però, ve sempre en ajuda de la nostra feblesa i, per això, podem dir des de la nostra condició de fills: Abbà-Pare (Ga 4,6-7).