Data: 31 de juliol de 2022

El pelegrí Ignasi de Loiola va deixar Montserrat amb la intenció d’anar a Barcelona, però no ho va fer pel camí dret, on hauria estat reconegut i honorat, sinó que es desvià, com deia ell, a un poble anomenat Manresa, on volia estar-se uns quants dies en un hospital, lloc d’acolliment de malalts i pelegrins, i així poder anotar en un llibret que duia algunes coses que anava sentint en el seu interior.

L’estada de sant Ignasi a Manresa es va perllongar des del 25 de març del 1522 fins al febrer de l’any següent. Va ser-hi més del que havia pensat en un primer moment. En aquests quasi onze mesos, Ignasi demanava almoina cada dia. No menjava carn ni bevia vi, encara que li’n donessin. El diumenge, però, no dejunava i, fins i tot, si li’n donaven una mica, bevia vi. Descurava el seu aspecte físic. Al començament mantenia en el seu cor, amb gran equanimitat, una joia constant. Però el seu pelegrinatge exterior duia a un altre de més important: el pelegrinatge interior, que el portaria, per l’acció de Déu en la seva ànima, al coneixement de realitats espirituals.

De fet, fou temptat en la seva feblesa, però pogué vèncer, confiant en el Senyor. En el seu cor experimentava coses diverses i, de vegades, contradictòries: sequedat de cor, sense trobar cap gust en la pregària ni en la missa, i, en altres moments, trobant de sobte consol, que feia fugir de dins seu la tristesa i la desolació. Això el començà a preocupar. I és que ser pelegrí amb Jesús no és pas un camí tranquil i monòton. En una altra etapa, els escrúpols, retorn als seus pecats, una vegada i una altra confessats, el van menar a una situació extrema: la temptació de llançar-se per un gran forat. Solament el seu desig de no ofendre el Senyor el va salvar. Va vèncer els escrúpols amb pregària i obediència al seu confessor.

La quotidianitat de sant Ignasi transcorria amb pregària, set hores al dia, demanant almoina i ajudant persones la gent que venia a cercar-lo per demanar-li ajut en les coses espirituals. La duresa de les penitències va anar afluixant-se per tal de millor servir els germans. Diverses foren les experiències de coneixement de Déu. La fonamental fou aquella que, en el camí vora el riu Cardener, prop de l’ermita de Sant Pau, estant assegut, «se li van començar a obrir els ulls de l’enteniment; i no és pas que tingués alguna visió, sinó entenent i coneixent moltes coses, tant de realitats espirituals com de coses de fe i de lletres; i això amb una il·lustració tan gran que li semblaven noves totes les coses» (Autobiografia, 30).