Data: 28 de juny de 2026
Benvolguts diocesans,
És sorprenent l’elogi del límit que el Papa Lleó realitza a la seva encíclica “Magnifica humanitas”. Vivim un temps carregat de falses promeses que pretenen obrir pas a una nova manera de ser humans i que consideren com un defecte que cal corregir tot allò que suposi un límit: la malaltia, l’ancianitat, la incapacitat, el sofriment, la vulnerabilitat. Molts pensen que les noves tecnologies alliberaran l’ésser humà de totes aquestes limitacions; alguns fins i tot gosen afirmar que acabaran amb la mort. Però cal tenir molt present que “l’ésser humà no floreix malgrat el límit, sinó sovint a través del límit” (n. 118).
Som éssers limitats, contingents, finits. Ho som de manera constitutiva. Per això, el més assenyat no és negar el límit, sinó integrar-lo. La fragilitat no és un error que cal corregir (cf. n. 11). Renunciar al límit suposaria apagar en nosaltres l’amor i el desig, que ens fan assaborir el gust de ser humans. Reconèixer la nostra finitud, en canvi, ens obre a Déu i a l’altre.
En experimentar-nos finits, elevem el cor al Creador, a la seva gràcia i misericòrdia, perquè fins i tot en el nostre ésser limitats -en el patiment, en les nostres equivocacions- podem experimentar la presència de Déu.
La consciència de la nostra limitació ens porta també a la compassió, a la preocupació i cura de l’altre. Precisament perquè experimentem el límit –la vulnerabilitat, el dolor, el fracàs– podem reconèixer que la dignitat pròpia i aliena és inviolable (cf. n 122). Aquesta experiència ens porta també a treballar per eliminar el sofriment, desenvolupant els sabers humans i promovent les institucions que protegeixen la vida en comú.
La humanitat –magnífica i ferida– “no ha de ser substituïda ni superada”, escriu el Papa (n. 126). Podem acollir tots els progressos de la ciència i de la tècnica, però sense renunciar a ser nosaltres mateixos, sense perdre allò que ens fa plenament humans: la nostra capacitat de relació i d’estimar. La vida humana és una aventura, alhora magnífica i esplèndida, marcada inevitablement per la llibertat i les caigudes, els somnis i les decepcions, l’alegria i el dolor. «La veritable realització -escriu el Papa- no neix de l’eliminació de les fragilitats, sinó d’un creixement harmoniós: allà on la llibertat i la responsabilitat s’entrellacen amb la cura recíproca i la veritable solidaritat, i on el progrés es mesura per la dignitat de cadascú i pel bé dels poble» (n. 11).
