Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar dels missioners de la misericòrdia, del pas de Tomàs del dubte a la fe, d’estimar allò que és de dalt, de la pau de Crist, de recuperar el diumenge, de l’educació dels fills, de la declaració de la renda, de l’aclamació ‘Crist ha ressuscitat’, de la missió dels laics i de refer l’esperança.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “sant Joan Pau II va instituir el segon diumenge de Pasqua com a festa de la Divina Misericòrdia, una bona manera de relacionar la resurrecció de Crist amb la joia immensa de la salvació”. Diu que “el Déu que mostra Jesucrist és Pare, pare i mare, capaç de patir per la felicitat dels seus fills, de cercar-los amb entranyes inflamades, delerós de fer-los gaudir d’ell mateix: el Déu de la Misericòrdia”. Recorda que “el papa Francesc va instituir el servei preciós dels «Missioners de la misericòrdia», preveres a qui el Papa donà un encàrrec especial” per tal que “s’especialitzessin en aquest servei, el convertissin en una crida, una missió” i “oferissin el seu temps i els seus dons a predicar insistentment sobre la misericòrdia, a acollir des de la més exquisida humanitat tota persona que la desitgi, a dedicar temps i bones actituds per oferir el sagrament de la reconciliació”. Amb alegria, diu que “a l’arxidiòcesi de Tarragona tenim quatre preveres que són «Missioners de la misericòrdia»: Mn. Jaume Gené (Altafulla) i el P. Ramon Olomí (Valls), que ja havien estat nomenats l’any 2016, i Mn. Lluís Simón (Tarragona) i el P. Mario Buonanno (Santuari de la Mare de Déu de Loreto de Tarragona)”, nomenats recentment. Els demana que, “oblidats de vosaltres mateixos, contempleu l’acció de Déu en cada germà, que estigueu a punt per a tothom, i que amb les vostres paraules i gestos mostreu únicament i exclusiva el gran signe de l’abraçada tendra del Pare”. Finalment, demana a l’estimat poble sant de Déu que peregrina a Tarragona que “siguem conscients que aquests germans nostres han rebut una gràcia especial” i que ens adrecem a ells “sabent que pel seu mitjà és Déu qui ens consola, qui s’aproxima a nosaltres, qui ens brinda la paraula escaient per a la nostra santedat”.

El cardenal Joan Josep Omella recorda que “aquest segon diumenge de Pasqua l’Església ens convida a llegir un episodi preciós de l’Evangeli de Joan”, un relat que “ens ajudarà a mantenir viva la nostra fe i a omplir la nostra vida de la joia que Jesús ressuscitat ens ofereix”. Recorda que “els deixebles estan reunits en una casa que té les portes ben tancades”, que “el dolor i la por han tancat també el cor dels seguidors de Jesús” i que “tot sembla perdut”, però que, de sobte, “Jesús es presenta enmig de la comunitat” i “exhala el seu alè sobre els deixebles”. Expressa que “l’Esperit de Jesús transforma els primers deixebles en una comunitat viva, que serà capaç de portar l’esperança i el consol a tothom” i que “també a nosaltres, la trobada amb Jesús ressuscitat ens converteix en testimonis de la pau, del perdó i de la joia del Regne de Déu”. Recorda que “Tomàs no hi era present i no creu en el testimoni dels seus companys”, que “té dubtes i necessita més proves”. Diu que “també nosaltres podem ser com Tomàs”, ja que “ens costa trobar Jesús a la nostra vida de cada dia i sovint dubtem del testimoni dels nostres germans”, però que “Jesús continua trucant a la porta del nostre cor i ens diu que no tinguem por, només fe”. Manifesta que “segons l’evangelista Joan, Jesús ressuscitat es va presentar davant dels deixebles dues vegades en vuit dies, totes dues en diumenge” i que “també el diumenge Jesús es fa present, després de més de dos mil anys, a l’eucaristia dominical”. Finalment, diu que “Tomàs va reconèixer Jesús quan va veure les ferides de la Passió” i demana que “l’evangeli que hem llegit aquest diumenge ens ajudi a reconèixer Jesús en els crucificats del nostre món”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “cada any en el Dia de Pasqua ressona a la missa aquest text de St. Pau als Colossencs: “Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.” (Col 3,1-2)”, un text que “és una invitació esperançada a viure d’una altra manera, ressuscitats, des de dalt”. Recorda que “estem celebrant la cinquantena pasqual”, que “Crist Ressuscitat dissipa les pors i ens obre a una esperança que comença però no acaba en aquest món, sinó que cerca l’eternitat” i que “estem cridats a viure una espiritualitat pasqual, baptismal i sinodal”. Expressa que “hem de cercar el que no es mor mai” i que “per això volem servir tothom, estimant com Jesús, predicant l’Evangeli, celebrant l’Eucaristia que salva el món, ajudant els petits i els pobres”. Afirma que “Jesucrist, el nostre Déu i el nostre germà, és la fita del camí de les nostres vides, que és en Déu” i que “alhora Ell mateix és el camí –“Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Jo 14,6)- per on hem de transitar, si volem viure de debò la vida”. Considera que “ens fa bé prendre’n consciència, novament, en aquesta Pasqua” i que “ens convé entendre el sentit de la nostra vida segons el sentit que Déu li vol donar”, ja que “això és una existència pasqual” i “només així la transitorietat, la caducitat és superada”. Finalment, diu que “la nostra vida és valuosa i plena de dignitat, perquè som fruit d’un pensament d’amor que Déu ha tingut des de tota l’eternitat” i demana que “visquem la joia de ser fills de Déu, ja ressuscitats, i que esperem “un cel nou i una terra nova””.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “aquests dies la litúrgia catòlica convida a pregar i contemplar aquella escena extraordinària, històrica, en la qual el Ressuscitat es presenta enmig dels seus deixebles, atordits i plens de por, oferint-los la pau”. Recorda també una peça coral titulada “Dona pacem Domini” (Senyor, dona’ns la pau): “Senyor, dona’ns la pau en els nostres dies, perquè no hi ha ningú que lluiti per nosaltres, sinó Tu, Déu nostre”. Expressa que “sovint l’oració obeïa a la convicció que Déu era més poderós que l’enemic i tenir-lo a favor assegurava la victòria…”, però que “el sentit d’aquesta senzilla oració, a partir de Jesucrist, és molt diferent”, ja que “es refereix a la pau total, la pau messiànica i definitiva, encara que viscuda avui concretament, en les circumstàncies que estem vivint”. Afirma que “aconseguir la pau suposa una lluita”, però que “sempre trobem uns límits molt difícils de superar”, ja que “resulta que per a aconseguir la pau cal fer servir la força, oposar-se de qualsevol forma a l’agressor injust” i “sempre aquesta lluita ha quedat curta o ha fracassat”. Manifesta que “si obeïm el desig profund que sentim tots els éssers humans, l’anhel de no acontentar-se amb aquesta pau “pactada” i buscar una pau duradora i autèntica, no tindrem cap altre remei sinó pregar, com fa aquest breu himne”. Recorda unes paraules de sant Pau que “donen a entendre que l’esperança, aquesta esperança que ens salva i ens ajuda a continuar vivint, superant qualsevol amenaça i forma de mort, està vinculada a la fe en el Déu de Jesucrist”. Finalment, diu que són “benvinguts tots els esforços en el terreny econòmic, polític, psicològic, artístic i mediàtic, per a aconseguir la pau” i que “nosaltres continuarem demanant, esperant, rebent i treballant el gran do del Ressuscitat”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “sempre pot aparèixer la qüestió del precepte d’oir missa el diumenge, dia del Senyor, i les solemnitats en què l’Església ens prescriu tal precepte” i reconeix que “això del «precepte» costa d’entendre, i encara més quan es tracta de la celebració de la missa, essent aquesta una trobada joiosa dels fills de Déu, els quals han rebut el do de la llibertat”. Reconeix també que “som en un temps de subjectivismes, en què predominen els drets sobre els deures”, que “avui es remarca la llibertat a partir del que em plau o no em plau, encara que sigui per raons molt superficials” i que “no som en temps de preceptes”. Afirma, però, que “el pensament de l’Església és clar: «La celebració dominical del dia i de l’Eucaristia del Senyor és al cor de la vida de l’Església. El diumenge en què se celebra el misteri pasqual, per tradició apostòlica, ha de ser observat a tota l’Església, com a festa primordial de precepte» (Catecisme de l’Església catòlica, 2177)”. Afirma també que “aquest pensament no canvia ni canviarà, perquè en la consciència de l’Església la missa dominical és el cor de la vida de la comunitat i de tots i cada un dels cristians”. Lamenta que “són molts els factors de l’afebliment de la fe del poble cristià en aquesta terra nostra”. Manifesta que “oblidar la missa dominical significa apartar-se de la font de la vida cristiana, que no és altra que Crist viu entre nosaltres, enmig de la comunitat cristiana, el qual se’ns dona en el memorial del seu misteri pasqual”. Finalment, diu que “recuperar el diumenge, amb la redescoberta que és el dia del Senyor i que aquest dia té com a centre la missa dominical, és una de les claus indispensables per a la vida autèntica de les nostres comunitats i parròquies”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que durant aquestes setmanes, en les quals comença l’última etapa del curs escolar, les autoritats, els centres escolars i les famílies comencen a pensar en el pròxim curs i que tots tenen “la responsabilitat d’oferir als xiquets i joves els mitjans necessaris perquè reben una educació que els ajude a créixer com a persones en totes les dimensions, i a adquirir aquells coneixements que els ajuden a descobrir la seua vocació, de la qual el treball és un element essencial”. Diu que “els pares són els primers responsables de l’educació dels fills”, que “tot ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, té una dignitat que ha de ser respectada per tots”, que “els pares són els primers que estan obligats a salvaguardar-la, respectant el seu dret a la vida, a un tracte digne i a una educació que els incorpore a la vida social” i que “si uns pares no respecten aquests drets, és l’Estat qui té el deure de garantir-los”. Afirma que “un dels drets fonamentals que els poders públics estan obligats a respectar és el dret a la llibertat religiosa i de consciència”, un dret que “no es redueix a una tolerància o llibertat de culte”. Manifesta que “el dret dels pares a decidir l’orientació religiosa i moral en la qual volen que siguen educats els seus fills és una conseqüència del dret a la llibertat religiosa i de consciència”. Considera que “en l’àmbit educatiu, les lleis han de promoure una educació en aquells valors necessaris per a una convivència basada en el respecte a totes les persones, siga quina siga la seua ideologia, religió o situació personal”. Expressa que “l’Església, en oferir una proposta educativa en els seus col·legis i la possibilitat que tots reben una formació d’acord amb la seua fe en la classe de religió, vol prestar un servei a les famílies i a la socie­tat”. Finalment, suggereix que “en aquests moments valoreu el gran bé que pot suposar per als vostres fills la presència de la fe en el seu procés de formació”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “se sap que el finançament de l’Església, en els seus diferents nivells d’actuació (parroquial, diocesana i nacional) prové de diverses fonts: donatius i col·lectes, aportacions per l’exercici del ministeri sacramental i la suma de les declaracions anuals de la renda de les persones físiques”. Vol parlar de “l’última font de finançament que s’obté a través de l’imprès de la  declaració de la renda quan s’assenyala amb la X la casella corresponent” i recorda que “també es pot marcar alhora la casella de les finalitats socials”. Recorda que “la declaració de la renda o de l’IRPF és un tràmit anual que els residents a Espanya tenen l’obligació de fer per regularitzar la seva situació amb l’Agència Tributària”, però que “no totes les persones han de fer-la, ja que depèn de les rendes que s’hagin assolit al llarg de l’any pel treball personal o per altres activitats econòmiques”. Demana que marquem “la x a l’imprès a fi que reverteixi en el sosteniment de totes les institucions de l’Església a Espanya”. Comunica que “durant els últims anys hi ha hagut una evolució positiva en aquest compromís” i dona gràcies a tots els que mostren la seva confiança en les entitats eclesials. Expressa que “als responsables ens obliga a ser molt acurats i transparents en la utilització d’aquests recursos que  afavoreixen el conjunt de la societat per mitjà de les múltiples accions que es duen a terme”. Demana a tothom “la col·laboració per augmentar el nombre de declaracions positives” i es mostra convençut que “aquesta acció es converteix en un bé objectiu que afavoreix moltes persones que en reben els beneficis”. Finalment, diu que “els responsables ens esforçarem a respondre amb promptitud i transparència davant les necessitats que se’ns presentin”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que l’aclamació “Crist ha Ressuscitat, Al·leluia! Veritablement ha ressuscitat, Al·leluia!” “és una salutació de la Pasqua que es fa servir a moltes parts del món, particularment a les esglésies orientals” i que “és també a la vegada una joiosa afirmació de fe en la Resurrecció del Senyor”. Expressa que “aquells deixebles que havien conegut Jesús, que l’havien vist morir i havien vist depositar el seu cos al sepulcre, es retroben amb Jesús, el seu amic, viu” i que “podem imaginar el desconcert, els dubtes, però també l’alegria dels apòstols i dels primers deixebles”. Ens pregunta si ens hem trobat amb Jesús a la nostra vida i afirma que “si no és així, si ell no és present a la nostra vida, vol dir que a aquesta vida li falta un element fonamental” i que “a més, ens mancaran també la joia i l’esperança veritables”. Reconeix que “tots tenim preocupacions, problemes que ens entristeixen, de vegades malalties”, però que “cal que deixem que l’alegria de la Pasqua es barregi amb tots aquests sentiments i llàgrimes”. Recorda que “Tomàs, apartat dels seus companys, no volia, no podia creure” i que “només va trobar Jesús quan vuit dies més tard era amb els altres deixebles” perquè “Jesús es fa present a la comunitat, a l’Església”. Finalment, diu que “la Pasqua és un nou començament per a Crist i també per a nosaltres” i que prega perquè experimentem la seva presència i perquè la seva força ens arribi cada dia i desitja que tinguem “un temps de Pasqua ple d’alegria i d’esperança”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “durant molt de temps es va considerar els laics només com a “col·laboradors” dels sacerdots”, però que “aquesta visió no és correcta, perquè els laics són veritables “corresponsables” de la vida i missió de l’Església”. Afirma que “el laic és corresponsable, en primer lloc, en els treballs dins la comunió eclesial”. Reconeix que “són molts els laics que participen en les diverses activitats de la comunitat cristiana, tant les que fan referència a l’anunci com allò relacionat amb la celebració i la diaconia de la caritat”. Expressa que “una tasca molt important és la participació dels laics als organismes que faciliten la comunió, com són els consells parroquials, les comissions de treball i també els organismes diocesans” i que “en tots aquests espais, els laics poden aportar les seves preocupacions i experiències, com a deixebles que viuen la seva fe al mig del món”. Destaca que “el camp principal d’acció del laic és el món” i que “un element distintiu, que és propi i peculiar dels laics és la “secularitat”, és a dir, el fet que la seva vocació i missió es desenvolupa al món”. Reconeix que “davant la dificultat d’estar presents enmig de societats molt secularitzades, en alguns laics es percep una tendència a recloure’s a l’interior dels temples i desenvolupar només tasques dins de l’Església” i que “els sacerdots en tenen part de culpa, perquè necessiten col·laboradors immediats a la parròquia i dirigeixen els seus esforços sobretot a incorporar-los a tasques internes de l’Església”. Finalment, afegeix que “la disminució de sacerdots ha dut, de vegades, a que els laics es dediquin preferentment a aquestes tasques”, però que “el veritable lloc de presència del laic, on no pot ser substituït per ningú, és el món civil”.

L’administrador diocesà de Girona, Lluís Suñer, narra una historieta que fa 51 anys li va explicar el P. Cassià Just, que l’ha ajudat en molts moments de la seva vida, un relat que l’ha ajudat per aixecar-se quan havia caigut, “per saber veure que no hi ha camins sense sortida ni postes de sol sense un nou matí, ni situacions límit que no tinguin una escletxa per continuar caminant” i “per relativitzar les coses petites per acollir l’Absolut quan es presenta”. Diu que es tracta d’“aquella petita esperança de què ens parlava Charles Péguy: «La meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí i ens dona el bon dia»”, que no és un simple estat d’ànim, “sinó una actitud d’obertura a Déu que ens fa veure el present com un temps de «gràcia i de salvació»”. Expressa que “en els moments que estem vivint, adolorits per la mort del nostre bisbe Francesc”, voldria compartir aquesta vivència “per si ens pot ajudar a viure el present diocesà amb coratge, sense por, i obrir-nos al futur amb molta esperança pasqual”, “adonant-nos que la vida es va pastant per la força salvadora de Déu”. Finalment, diu que “és des d’aquesta esperança que hem de pregar per tenir aviat un nou bisbe” i que “de ben segur que ell, quan sigui el moment, ens ajudarà a fer de la nostra Església un fogar d’esperança amb entranyes de fraternitat i amb regust d’Evangeli”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: