Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

El proper diumenge 14 de maig, sisè diumenge de Pasqua, l’Església celebra la Pasqua del Malalt, amb el lema “Deixa’t captivar pel seu rostre desgastat”, fil conductor de tota la Campanya del malalt, que va començar el passat 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, amb la XXXI Jornada Mundial del Malalt, que posa l’accent en la importància de l’atenció a la gent gran. La Pasqua del Malalt és un dia en el que les comunitats parroquials preguen amb i pels malalts, un dia propici per administrar el sagrament de la unció dels malalts.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Pasqua del Malalt, així com del cardenal Vidal i Barraquer, de pregar a la Mare de Déu de Canòlich, de Crist en persona, de la mort d’un jove, dels sagraments en temps de Pasqua, de comprometre’ns i de la Paraula en el silenci.

El cardenal Joan Josep Omella  recorda que “cada any la Conferència Episcopal Espanyola promou la Campanya del Malalt que comença l’onze de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, en què se celebra la Jornada Mundial del Malalt” i culmina diumenge, “amb la celebració de la Pasqua del Malalt”. Recorda també que “enguany, la Jornada Mundial del Malalt ha estat marcada per la invitació del papa Francesc a acostar-nos als nostres germans malalts i a tractar-los amb tendresa”. Expressa que la Campanya del Malalt 2023 “vol que ens centrem especialment en les persones grans” i ens proposa “algunes reflexions que ens poden ajudar a apropar-nos a la gent gran, sobretot, a aquelles persones que estan soles i malaltes”. Ens convida a “acompanyar els nostres germans ancians fins a l’últim moment de la seva vida”, a fer “el possible perquè se sentin estimats, acollits i valorats” i a no deixar “de visitar-los quan els ingressin a algun hospital o visquin en una residència”. Afirma que “la gent gran és una benedicció per a la nostra vida” i demana que “valorem tot allò que ens aporten”. Considera que “és important atendre pastoralment la nostra gent gran”, ja que “això els ajudarà a viure amb pau aquesta darrera etapa de l’existència”. Manifesta que “la vellesa és un bon moment per dedicar més temps a la pregària i donar gràcies a Crist per haver estat un bon company de camí al llarg de la vida” i que “també és un temps propici per acostar-se amb confiança als sagraments, especialment l’eucaristia, el perdó i la unció dels malalts”. Finalment, demana que “preguem pels nostres germans grans” i que “sapiguem acollir-los i acompanyar-los amb tendresa i donar-los una paraula d’ànim i d’esperança”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que el “dia 15 de maig, farà quaranta-cinc anys de l’arribada de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer a la Catedral de Tarragona”, dia que “s’acomplí el seu desig manifestat en el testament: «Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a la Catedral de Tarragona.»”. Recorda també que “el cardenal Vidal i Barraquer, impedit de tornar a la seva seu, morí a Friburg (Suïssa), la tardor de l’any quaranta-tres”, que “el seu cadàver fou portat a la cartoixa de La Valsainte, en una sepultura provisional, sempre a punt per al retorn”, que “mort a l’exili com els herois, retornà vivent en l’esperit” i que “la cripta de Sant Fructuós acollí, com una relíquia, les seves despulles”. Expressa que “l’activitat pastoral del Cardenal fou pariona a la del Crist, configurant-se amb ell a través del dolor i de la incomprensió”. Afirma que “el temps, filtrador de veritats, ha anat posant les coses al seu lloc” i que “comprenem, ara, l’heroisme del nostre Cardenal remant contracorrent del clima de passions congriades d’una banda i de l’altra, de trinxera a trinxera”. Manifesta que el cardenal Charles Journet va escriure del cardenal Vidal i Barraquer que “era un home d’una gran elevació de pensament, d’una pietat profunda, d’una fe íntegra, incapaç de deixar-se vèncer per les dificultats quan havia vist on era el seu deure” i que “ens ha donat exemple del que ha de ser un autèntic servidor de l’Església”. Finalment, diu que “el bon ministre de Déu cerca en tot la pau, fruit de l’amor” i que “sempre que l’Església s’ha refiat de les armes ha quedat malparada” i recorda que “en el procés de la seva passió, Jesús diu a Pilat: «La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí» (Jn 18,36)”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “s’escauen enguany els 800 anys de la troballa, per part d’un humil pastor de Bixessarri alertat per un ocell de colors, de la imatge tan estimada de la Mare de Déu de Canòlich, a Sant Julià de Lòria (Principat d’Andorra)” i comunica que “ho celebrarem amb molt de goig en l’Aplec del dissabte 27 de maig, llargament esperat”. Recorda que “tot el mes de maig, Mes de Maria, estem renovant a l’Església el nostre amor a la Verge Maria, que ens apropa al seu Fill ressuscitat i protegeix les nostres viles i pobles” i demana que li preguem “amb devota confiança”: “Verge de Canòlich, Mare de gràcia, us presentem la realitat de tants germans del món que viuen enmig d’alegries i penes la seva vida familiar”, “Senyora de misericòrdia, deixeu que us els presentem i que demanem per a cadascun d’ells una espurna de l’amor sense mesura i de la tendresa tan gran del vostre Fill, Jesucrist”. Prega també a la Verge de Canòlich, Mare del Crist, que traspassada de dolor coneix què vol dir patir per un fill, que aculli “els sofriments de tantes persones, de les que coneixem i de les que resten en l’oblit”. Demana també a la Verge de Canòlich, Mare de l’Església, que cuidi “amb afecte els qui treballen per les comunitats cristianes arreu del món i per tots els àmbits pastorals de les nostres Diòcesis”, així com que “treballem sinodalment per la comunió entre tots, perquè siguem u com el vostre Fill demanava i missioners de l’Evangeli, amb compromís de vida”. Finalment, demana a la Verge de Canòlich que ajudi sempre els pobres i oprimits “en les seves necessitats”, que intercedeixi “pels homes i dones del nostre temps, perquè, construïm entre tots una societat més justa i unida per la reconciliació i la pau” i que ens ajudi a “ser més solidaris i aconseguir la veritable llibertat, essent imatges felices del nostre Creador”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “el camí de la Pasqua no sols acaba descobrint el rostre i la mirada (“definitius”) de Jesús, sinó tota la seva persona, amb el seu misteri, la seva llum i el seu poder”. Expressa que “la representació de la persona de Jesús en la seva integritat continua sent un impossible”, però que “les possibilitats de la icona es posen al servei de la nostra oració contemplativa”. Referint-se a Crist Pantocràtor explica que “en el seu conjunt els blaus, el rosa, el daurat, harmonitzen entre si, amb la serenitat que reflecteix el rostre” i que “el blau del mantell cobreix la túnica vermella de Jesús, com la seva humanitat vesteix la seva divinitat”, “entenent que la humanitat de Jesús no sols és un “vestit” de la divinitat, sinó una realitat veritablement assumida en unitat de persona”, però que “el seu mantell d’humanitat ha fet visible, accessible i propera la seva divinitat: és el rostre profundament humà del Déu cristià”. Afirma que “el llibre de la Sagrada Escriptura s’ha de veure en continuïtat amb la seva humanitat, amb la túnica que cobreix el seu mantell” i que “tot en Jesús és comunicació, comunicació d’amor, donació de si mateix”. Constata que “la seva mà dreta beneeix”, que “tota la seva obra va ser benedicció, la benedicció única i definitiva per a la humanitat” i que “els tres dits oberts volen recordar les Tres Persones de la Trinitat, mentre que els altres dos fan referència a la doble naturalesa de Jesucrist”. Finalment, diu que “per a valorar la imatge que contemplem hem de recordar el pas immediatament anterior, el punt des del qual anem acompanyant Jesús”, és a dir, “aquell Jesús sumit en la foscor del sofriment extrem, el Jesús sotmès i “fracassat”” i que “és el moment de proclamar allò que va tenir la seva expressió perfecta en el Credo: “es va fer home… va patir, va morir, va ser sepultat… va ressuscitar i seu a la dreta del Pare…””.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “sempre la mort d’una persona ens dol” i que “quan s’esdevé en una persona jove, el dolor és més i més gran”. Fa aquesta reflexió perquè “un jovenet de quinze anys ha mort de manera violenta en la matinada d’un dia de festa”. Expressa que “enfront d’aquest fet no podem restar indiferents”, que “la mort d’un jove com a conseqüència d’una violència ens ha de colpir i ens ha de fer pensar a tots” i que “aquest fet és realment un fracàs nostre, tant de l’Església com de tota la col·lectivitat”. Recorda que aviat farà vint anys que va iniciar el seu ministeri com a bisbe de la diòcesi de Vic i manifesta que “aquest noi, de quinze anys, ha viscut plenament en el temps del meu ministeri” i que “el meu penar en el cor em fa preguntar si he fet el possible perquè ell i el seu agressor hagin pogut escoltar l’anunci de l’Evangeli, per a descobrir el sentit ple de la vida que brolla de Jesús”. Considera que “cada infant i jove és únic i irrepetible, i vol sempre ser acollit i estimat en la seva realitat””. Constata que “continua brillant l’esperança, malgrat que siguem conscients que les nostres forces són molt limitades davant el misteri del mal, que es disfressa de moltes maneres”, “una esperança que té el seu fonament en un Déu que ha abraçat el dolor de la creu i ha vençut el mal amb l’Amor, que és la resposta a tota situació, abraçant també tot allò que fem i deixem de fer”. Reconeix que “ fent concreta aquesta resposta d’amor, hi ha persones, educadors que són amics, germans, «pares» i «mares», de molts infants i joves que afanyosament cerquen el sentit de la seva vida”. Finalment, diu que “aquesta tasca evangèlica de l’Església omple d’esperança el sense-sentit d’una mort tràgica com aquesta, perquè creiem que hi ha Algú que és l’Amor que no mor mai” i expressa que “a les seves mans ens abandonem davant el misteri de la mort d’un jove”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, reconeix que “ens va bé d’acceptar les crítiques si porten a millorar les nostres opinions i actituds davant d’alguns esdeveniments que ens afecten” i que “els cristians acceptem els suggeriments dels altres perquè poden ajudar-nos a aprofundir en la nostra fe i ser més autèntics en la vida cristiana”. Explica que “això ens passa clarament amb la recepció dels sagraments en els nens i joves de les nostres comunitats, sobre la qual tenim opinions diverses: la falta de preparació o la preocupació pels elements externs de la festa; la no continuïtat després de la primera comunió o la confirmació…”. Recorda que “parlem d’una cosa essencial en la vida de l’Església, l’administració dels sagraments, que els catòlics valorem adequadament en la seva importància personal, familiar i comunitària”. Expressa que “per això durant segles hem adornat amb molts detalls i festes alguns sagraments com, per exemple, els de la iniciació cristiana”. Considera que “tots estem d’acord en l’aprofundiment dels actes, en la coherència de les actituds i en la continuïtat dels processos”, però que “ens costa passar de les paraules als fets de manera que la col·laboració de tothom generi una millor valoració de la catequesi i de la celebració”. Manifesta que “sempre hauríem d’estar atents a dignificar aquestes festes comunitàries perquè impliquen tota la comunitat i és essencial la transmissió de la fe en aquestes edats que preparen el futur del compromís personal”. Amb aquesta reflexió vol agrair “tots els que acompanyeu els vostres germans en aquest procés sacramental” i vol “insistir en una formació constant dels catequistes”. Finalment, diu que “també és una crida perquè altres cristians vulguin i puguin col·laborar en aquesta magnífica tasca eclesial”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “em comprometo” “és una expressió que amb prou feines s’entén avui dia” perquè “no s’entén que s’hagi de prendre un compromís per tota la vida, passi el que passi”. Expressa que “en el matrimoni per exemple es pren un compromís així, “en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia… tota la vida”” i que “així es manifesta i es respon: Sí, ho vull””, i els nuvis ho diuen “convençuts i de bona fe”. Afirma que “alguna cosa ha canviat en la societat perquè en el fons moltes vegades el que s’està realment dient és “ho vull, mentre duri la situació aquesta, mentre sigui feliç o el que visc em faci feliç””, ja que “si no és així no s’entén que hi hagi un tant per cent tan elevat de parelles que es trenquen i es separen poc temps després de prendre aquell compromís o uns quants anys després, quan la perspectiva de vida ha canviat”. Constata que “l’exemple de  parelles i matrimonis que es trenquen és un”, però que “en realitat aquesta manera de pensar, de plantejar la vida, afecta a totes les nostres relacions i a moltes decisions importants de la vida”. Manifesta que “en el cas dels sagraments com el baptisme, la confirmació, el matrimoni o l’ordenació sacerdotal, de vegades s’oblida que el compromís està fet amb el Senyor”. Recorda que “la felicitat és donar-se”, que “això costa”, perquè “renunciar sempre costa, estimar sempre o moltes vegades fa patir”, i recorda també que “l’autèntica felicitat només es troba fent feliços els altres”. Finalment, diu que “potser hem de revisar els nostres criteris, la nostra manera de pensar i d’entendre la vida, la fe, el servei, el matrimoni, el sacerdoci” i que “a vegades és més fàcil canviar unes coses per altres que no pas canviar de pensaments i de sentiments”, però que “aquesta és la crida de l’evangeli si volem ser fidels a l’aliança amb Déu, al compromís que ens durà a l’autèntica felicitat”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el llenguatge de la fe no només es transmet amb paraules sinó també amb el silenci”. Expressa que “les nostres catequesis, predicacions i litúrgies estan sovint molt carregades de paraules i deixen poc espai per al silenci” i que “oblidem que el silenci forma part de la comunicació i que és impossible que la Paraula de Déu ressoni al cor dels homes si no és acollida en el silenci”. Afirma que “el silenci és necessari, en primer lloc, per escoltar la Paraula”, que “el silenci no consisteix només a callar, sinó que, sobretot, és una actitud de respecte davant del que ens transcendeix, davant del que està més enllà de les paraules i conceptes” i que “per això és tan important educar en el valor del silenci i saber trobar, enmig de l’enrenou de les ciutats modernes, moments de serenitat i pau, que permetin escoltar amb atenció”. Considera que “el silenci no només precedeix la Paraula” sinó que “també la segueix”, que “quan la paraula desitja romandre, ser interioritzada i penetrar a la vida, necessita el silenci” i que “Déu parla en el silenci”. Conclou amb “una profunda reflexió de Pablo d’Ors, a la seva novel·la sobre Carles de Foucauld, “L’oblit d’un mateix””. Finalment, diu que “per transmetre la fe hem de recuperar la cultura del silenci, que afavoreix espais sense el soroll i el frenesí de la ciutat, i afavoreix moments d’adoració callada, en què la paraula pugui ser pronunciada i assimilada”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: