Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

Diumenge de Rams, o de la Passió del Senyor, comença la Setmana Santa, en la qual l’Església ens convida a contemplar i commemorar la passió, mort i resurrecció de Crist. Enguany, en les circumstàncies de la pandèmia del coronavirus, serà viscuda d’una manera diferent, sense processons als carrers i amb celebracions presencials fins a un terç de l’aforament.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Setmana Santa, així com d’una Església que prega, de la bellesa de les cicatrius, de l’avui de Déu i de la carta apostòlica Patris corde.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, exclama que “units a Jesucrist, celebrem la Setmana Santa!” i diu que “si hi entrem, viurem dies molt decisius per a la vida de la gràcia”. Recorda que “estem encara dins una pandèmia cruel i dolorosa”, que “és molt dur tot el que ens passa arreu del món”, però que “tenim la presència ben real del Crist Mort i Ressuscitat, que continua sofrint en els malalts, en els ancians, en les famílies amb problemes, en els treballs que es perden, en els qui estan sols, o que moren i són enterrats en soledat”. Recorda també que “tenim una solidaritat renovada de moltes persones que lluiten i ofereixen els seus serveis, que estimen i fan esforços per superar les condicions adverses”, que “tenim l’esperança que brolla de la fe en Crist Salvador” i que “aquest és el nostre tresor”. Afirma que “celebrem la victòria de Crist brandant els rams al nostre Rei” i que “ens cal ser humils i senzills, com els infants, i rebre i acollir el Senyor, amb el compromís de seguir-lo sempre amb fidelitat”. Afirma també que celebrem la victòria de Crist “que ens ofereix el perdó del Pare”, “que el Dijous Sant ens fa el do de l’Eucaristia que perpetua la Pasqua i ens omple de la caritat del Crist”, “que el Divendres Sant reviu la seva Passió i la seva Mort”. Manifesta que “celebrem la victòria de Crist perquè, com en un nou baptisme, serem totalment renascuts a la Vetlla Pasqual i, el Diumenge de Pasqua, assaborirem l’Amor que tot ho venç, sense deixar de cantar l’Al·leluia, perquè Crist ha vençut, ha ressuscitat, i tot ha estat renovat”. Finalment, demana que “entrem amb Jesús a Jerusalem, i visquem cristianament aquesta setmana fent una mica d’esforç per assistir presencialment a les celebracions, seguint-les amb devoció”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “aquesta setmana ha de ser contemplada en el seu conjunt i des de la perspectiva de la resurrecció del Senyor, que li dona sentit i la culmina” i que “és molt important aturar-se i aprofundir en els misteris de la vida de Nostre Senyor que la litúrgia ens va presentant en les diverses celebracions”. Afirma que “commemorem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, acompanyat pels deixebles i aclamat amb entusiasme per la multitud que el saludava com a Messies i Rei d’Israel, com el Fill de David que ve en nom del Senyor” i que Crist “arriba a Jerusalem per a sofrir la passió i la mort, per a regnar des de la creu, donant la vida per la salvació de tots”. Manifesta que la pandèmia del coronavirus “esdevé una prova difícil per a l’autosuficiència de l’ésser humà, i pot esdevenir una ocasió per girar la mirada envers Déu, demanant la seva gràcia per a donar una nova orientació a la vida, i girar la mirada vers els germans, amb els que compartim el camí”. Finalment, diu que “demanem al Senyor, en aquests dies, que el misteri del dolor redemptor de Crist que celebrem per Setmana Santa ens ajudi a fer front als sofriments  i les proves que es presenten al llarg de la vida amb fermesa, amb humilitat, amb pau interior, conscients de la presència de Crist ressuscitat que camina al costat nostre”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “aquest any sí que, si Déu vol, podrem celebrar la Setmana Santa de manera presencial”, encara que “tampoc no ho podrem fer de la mateixa manera” i “alguns, degut a l’edat o altres factors, hauran de ponderar el risc i, en alguns casos, la prudència dictarà de seguir les celebracions pels mitjans de comunicació”. Afirma que “tots, però, hem de viure intensament, d’una manera o altra, aquests dies sagrats per a nosaltres”. Expressa que “el dolor ens acompanya en tot aquest llarg temps de pandèmia” i que “en els dies en què acompanyem Jesús, home fet al dolor i acostumat a la malaltia (Is 53,3), hem de tenir present, encara més, tot el sofriment que hi ha hagut, i encara hi ha, en tantes persones i famílies”. Recorda que “per als cristians, mirar Jesús en la seva passió i mort és una necessitat per a entrar en el misteri de l’amor de Déu” i que “solament l’actitud d’adoració, unida a l’agraïment i a la conversió de cor, ens poden ajudar a endinsar-nos més i més en el misteri salvador per la passió i mort del Senyor”. Manifesta que “els cristians, seguint el mestratge de Jesús, afrontem el sofriment i la mort amb la força que neix de la fe i porta a l’esperança”. Finalment, diu que “enfront del sofriment nostre i dels altres, tot mirant la creu de Crist, solament resta el fet de ser a prop del qui sofreix amb la tendresa de l’amor i l’oferiment del nostre mateix sofriment unit al de Crist, perquè l’amor sigui més fort que la mort”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “el diumenge de Rams comencem la Setmana Santa” i que les celebracions d’aquests dies sants “són sòbries i, a la vegada, riques en ges­tos i símbols, alguns dels quals no es tornen a re­petir al llarg de l’any litúrgic, com la postració silenciosa del celebrant al començament de la ce­lebració del Divendres Sant, i el ritu de l’adoració de la Creu, en el qual som convidats a mirar l’arbre on morí el Salvador del món”. Afirma que “quan al llarg d’aquests dies recordem al Cruci­ficat ens envaeixen dos sentiments: esglai en veu­re’l tan desfigurat per les tortures que ha rebut a mans de tota la humanitat; i admiració per com ha acceptat eixe sofriment”. Es pregunta “per què el món s’esglaia davant la Creu de Crist” i respon que “en la Creu de Jesu­crist es descobreix lo pitjor que pot sortir del cor de l’home” i que “ho veiem en els relats de la passió que aquests dies escoltarem i meditarem”. També es pregunta “per què el món s’admira quan contempla el Crucificat” i respon que “perquè en Ell resplendeix lo millor que hi ha en el cor de l’home”. Constata que “ens esglaiem perquè es posa de manifest el que som capaços de fer els homes. I ens admirem perquè eixe condemnat a mort ha respost a la in­justícia de la seua condemna sense cap violèn­cia i, a més, perdonant”, perquè “la seua resposta al mal ha sigut continuar fent el bé”. Manifesta que “la litúrgia d’aquests dies és tota ella una invitació a la pregària per a què la gràcia de la Redempció que naix del costat obert del Salvador arribe a to­ta la humanitat”. Finalment, demana que “aquests dies siguen per a tots una ocasió de retrobar-­nos amb el Senyor”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que els seus records del diumenge de Rams els relaciona “amb l’alegria d’utilitzar rams de llorer o d’olivera, amb la sensació d’un diumenge assolellat i amb la participació de moltes persones al carrer gaudint de la creació de Déu, rememorant un moment de la vida de Jesús de Natzaret”. Recorda que “els rams acompanyen des de molt antic el reconeixement i la glorificació dels vencedors, encara que la figura d’un pollí que trasllada Jesús posa un punt d’humilitat en aquest esdeveniment”. Parla “d’un aspecte perifèric que s’ha guanyat la definició “de rams” d’aquest diumenge: els arbustos, els arbres, les palmes i els rams, és a dir, tot allò que fa referència al món de la naturalesa o, millor dit, a la creació que Déu ha posat per a ús i gaudi de l’ésser humà”. Afirma que “en les últimes dècades s’ha estès una sensibilitat especial cap a les plantes i cap als animals que busca un equilibri en el seu aprofitament, però evita deixar exhausta una font de riquesa per excés d’explotació” i que “també la comunitat eclesial participa d’aquesta mateixa sensibilitat”. Recorda que “en el nostre santoral hi ha moltes figures que són exemple d’una actuació en aquest sentit, i que el poble cristià les ha venerat i ha demanat el seu patronatge”. Incideix en “l’encíclica del papa Francesc de l’any 2015, titulada Laudato si, sobre la cura de la casa comuna” i diu que “avui desitjaria que els catòlics aprofundissin en la seva fe i s’alimentessin dels textos del magisteri pontifici”. Finalment, demana que “aquest diumenge, quan portem els rams, mirem Crist i seguim sempre els seus passos”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “el diumenge de Rams és el pòrtic de Setmana Santa” i que “en la celebració aclamem Jesús amb la benedicció dels rams, i després proclamem la seva passió en l’Eucaristia”, “cara i creu de la memòria de Jesús, que actualitzarem durant tota la setmana”. Ens convida a “contemplar Jesús oferint la vida per la nostra salvació, manifestant l’immens amor de Déu des de la creu”. Recorda que “el divendres sant, durant la veneració de la Santa Creu, l’Església ens proposa un cant anomenat «improperis»”, un cant que “va recordant tot el que Déu ha fet pel seu poble fins a Jesucrist, amb unes expressions de queixa o de lamentació del mateix Déu”: «Poble meu, què t’he fet? En què t’he entristit? Respon-me! Què més havia de fer per tu, que no hagi fet?». Recorda també que “l’himne va repassant diferents episodis de la història del poble d’Israel i esmenta com a contrapunt el que el seu poble ofereix a Jesús”. Afirma que recitant i meditant l’himne va pensar en “la seva actualització avui, en aquest moment de la nostra vida cristiana, de l’Església i de la història humana”. Demana que “escoltem la lamentació de Déu: «Què més havia de fer per tu que no hagi fet?»” i proposa uns “improperis del nostre temps”. Finalment, demana que “durant aquesta Setmana Santa, per mitjà de les celebracions, dels actes de pietat, de la pregària personal, invoquem Déu amb les mateixes expressions de l’himne: «Sant Déu, sant fort, sant immortal, tingueu pietat de nosaltres»” i que “alhora, adorem el Senyor de la Creu, lloem i glorifiquem la seva santa Resurrecció i demanem viure la joia de la Salvació”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, glossa i comenta “aquells trets més essencials a la pregunta que ens fem els bisbes en el document Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?”. Diu que “en l’intent de resposta, hem de dir que l’Esperit ens guia cap a una Església que prega i celebra la fe”. Afirma que “els bisbes, en l’apartat que dediquem al document sobre el poble de Déu que comunica l’Evangeli, diem: «Tots els batejats, incorporats a l’Església en tant que poble de Déu, són deixebles del Crist que perseveren en la pregària i el testimoni.»” i que “més endavant, tot fent-nos ressò del magisteri de sant Joan Pau II, afirmem: «“Les nostres comunitats cristianes han d’esdevenir autèntiques escoles de pregària”»”. Recorda que els bisbes subratllen que «la Paraula de Déu ha de tenir un paper fonamental en tota pregària autènticament cristiana» i que recomanen que «a les parròquies, en la mesura de les seves possibilitats, se celebrin comunitàriament i en l’Església les principals pregàries de les Hores». Manifesta que “els qui som seguidors de Jesucrist podríem explicar la nostra personal vivència sobre la pròpia manera de pregar” i reconeix que “l’important és que l’Esperit ens guiï a la pregària confiada i sincera”. Prega que ho demanem de tot cor al Senyor i que “procurem fer-ne pràctica especialment aquests dies sants”. Finalment, demana també que “la nostra pregària estigui sempre amarada de la Paraula de Déu, per tal que, com el Crist, puguem «vèncer la supèrbia de l’enemic» i «celebrar el misteri de la nostra redempció»”.

El cardenal Joan Josep Omella, parla de la bellesa de les cicatrius, “records inesborrables que deixen el cos marcat després d’una afecció, lesió o operació” i diu que “la tendència és avergonyir-se’n i amagar-les, perquè delaten les nostres misèries i el nostre sofriment”. Recorda que “Jesús mai va amagar les seves cicatrius” i que “l’apòstol Tomàs va acceptar la resurrecció de Jesús quan Jesús li va mostrar les seves ferides i li va dir: «Porta la mà i posa-me-la dins el costat»”.  Afirma que les cicatrius “són un mapa dels llocs i de les experiències que hem viscut”, que “són com petjades que ens guien en la nostra travessia existencial” i que per això “són entranyables, no hem d’ignorar-les ni tractar d’amagar-les: hi són, hem de comprendre-les i aprendre’n”. Manifesta que “Diumenge de Rams recordem com Jesús va triar quedar marcat per sempre per evidenciar el seu amor infinit cap a nosaltres, per mostrar la seva humanitat i el seu sacrifici a la Creu, per dir-nos que ens accepta tal com som, per guarir-nos les ferides, però també el cor, l’ànima i la fe”. Expressa que “el dia que nosaltres acceptem i mostrem les nostres cicatrius curades per Crist, anunciarem l’amor i la glòria de Déu”. Finalment, demana que “si tenim ferides que no acaben de cicatritzar, ensenyem-les al Senyor sense cap pudor” i diu que “Déu ens estima amb les nostres imperfeccions” i que “units a Déu aprendrem a apreciar com som: únics, insubstituïbles, capaços d’estimar i ser estimats, en permanent canvi, però, de vegades, trencats”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que en el llibre El poble de Déu en la nit, d’Éloi Leclerc, “l’autor va seguint l’experiència del Poble de Déu en l’exili de Babilònia i establint un oportú paral·lelisme amb vivències nostres, que avui experimentem com a persones individuals i com a Església”. Afirma que “segons el nostre parer,“l’avui” de Déu per a nosaltres inclou aquesta nit d’exili amb tot el que això comporta de sofriment i d’esperança” i que “el centre, el moment més profund del relat és aquest capítol en què l’autor situa la lluita de Jacob amb Déu mateix”. Recorda que “Jacob fa passar tots els seus, família, servents, bestiar, a l’altra riba del riu: queda absolutament sol durant tota la nit” i “es veu sobtadament atacat per un ésser més fort que ell”, “el Totpoderós”. Recorda també que “arriba l’alba i deixen de lluitar: Déu reconeix que no l’ha vençut, “Ell és derrotat pel seu propi amor al poble””. Manifesta que “l’avui” de Déu també passa per a nosaltres per aquest moment decisiu”, que “despullats, reconeixem la nostra pobresa real, potser la nostra culpa, i la nostra impotència per a sortir de la crisi”, però que “hi ha un suport, un “agafador” que creiem que evitarà el nostre enfonsament: creure fermament que Déu ens va estimar i ens estima avui, des del moment en què va segellar amb nosaltres l’Aliança Nova i Eterna”. Reconeix que “una vegada més les celebracions o vacances de Setmana Santa i Pasqua seran projectades com a evasió compensatòria del sofriment” i que “una vegada més, els cristians serem cridats a viure l’alternativa realment alliberadora”. Finalment, diu que “des de la fe tornarem a descobrir la profunditat del sofriment del cor humà, i reviurem l’alegria de la Llum Pasqual, la porta i l’origen de tota esperança”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, estrena una sèrie de glosses sobre les virtuts de sant Josep segons la carta apostòlica Patris corde –Amb cor de pare- i ens glossa la reflexió “Pare de tendresa”, per animar-nos a “mirar les pròpies debilitats com Déu les mira i a cercar-ne la guarició”. Recorda que el Sant Pare diu que “Josep va veure progressar Jesús dia rere dia en enteniment i com es guanyava el favor de Déu i dels homes”, que «va ensenyar-lo a caminar i l’agafava pels braços: feia com els qui prenen un infantó i se l’acosten a la cara, o s’inclinava per donar-los l’aliment» i que “Jesús va veure la tendresa de Déu en Josep”. Afirma que la tendresa “és l’amor davant de la fragilitat”, “és l’obra artesana d’un Déu que actua en els cors i en els esdeveniments”. Adverteix que “només la tendresa ens salvarà de l’obra de l’Acusador (cf. Ap 12,10)” i que “per aquesta raó és important trobar-nos amb la Misericòrdia de Déu, especialment en el sagrament de la Reconciliació, tenint una experiència de veritat i tendresa”. Demana que a l’escola de sant Josep ens arrisquem a “ser tractats per Déu amb tendresa”, ja que així “ens quedarem meravellats de l’obra de guarició que és capaç d’operar”. Finalment, diu que, si ens manca determinació, ens fixem en Josep i en els fruits de la tendresa, i li demanem que “ens doni l’audàcia d’apartar-nos del Maligne que ens condemna i d’apropar-nos a Déu –confessant-nos- que ens perdona”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: