Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

En la solemnitat de Sant Josep o, allà on no és festa laborable, el diumenge més proper, l’Església celebra el Dia del Seminari, una jornada instituïda l’any 1935 amb l’objectiu de suscitar vocacions sacerdotals mitjançant la sensibilització, dirigida a tota la societat, i en particular a les comunitats cristianes. Enguany aquesta jornada té com a lema “Pastors missioners”, que intenta recollir, sense esgotar-la, la identitat del sacerdoci ministerial.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Dia del Seminari, així com dels mestres cristians, del Congrés de laics, de les nits de Nicodem, de l’Èxode i l’alliberament, de la pregària i de la trobada de Jesús amb una dona samaritana.

Tres de les cartes dominicals parlen del Dia del Seminari. El cardenal Joan Josep Omella, se centra en sant Josep, “un personatge excepcional a la Bíblia”, “un home admirable, que sempre va saber estar en un segon pla”, “que va demostrar que, a la vida, només és gran qui sap ser petit”, “un home comú que va haver d’enfrontar-se a una situació extraordinària i acceptar-la”. Diu que sant Josep “ens recorda la importància del silenci per trobar-nos a nosaltres mateixos i deixar-nos trobar per Déu”, “ens mostra la bellesa de la simplicitat” i “ens ensenya a confiar més en el que ens inspira el cor”. Afirma que “sens dubte, darrere de Maria, la mare de Jesús, hi va haver un gran home”. Recorda que “l’Església universal celebra cada 19 de març la solemnitat de sant Josep, proclamat patró de l’Església pel papa Pius IX l’any 1870” i que “aquest també és el dia en què tots els fills feliciten els seus pares i els agraeixen la seva noble missió”. Manifesta que “la figura d’aquest sant és fonamental en la vida dels cristians, és el model de compromís per als sacerdots i seminaristes d’arreu del món” i que per això, “el diumenge més proper a la festa de sant Josep, celebrarem el «Dia del Seminari»”, quan “s’invoca sant Josep com a protector de les vocacions sacerdotals, ja que el prevere és cridat a custodiar la gran família de l’Església i a lliurar la vida per Crist i pels altres”. Finalment, aprofita aquesta ocasió per convidar-nos a prendre consciència de la importància del Seminari, a pregar amb intensitat per les vocacions al sacerdoci i a col·laborar econòmicament per al seu sosteniment.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que aquest diumenge, que precedeix a la Solemnitat de San Josep, celebren a la diòcesi de Tortosa el dia del Seminari, “una jornada que hauria de suscitar en tots els cristians estima pel sacerdoci i valoració de les vocacions sacerdotals”. Com a bisbe, li agradaria que el dia del seminari “ens portés a apreciar més la decisió d’aquells joves que volen lliurar la seua vida i la seua persona al Senyor en el sacerdoci”. Afirma que “el lema d’enguany ens recorda que els sacerdots són Pastors missioners” i que “com a pastors, els sacerdots alimenten la fe dels creients amb la Paraula i els Sagraments, i cuiden de la comunitat cristiana des de la caritat que els ha de portar a governar-la “no com qui compleix un deure imposat, sinó de bona gana; no buscant d’aprofitar-se’n, sinó generosament””. Manifesta que “com a missioners, els sacerdots lliuren la vida perquè Crist siga conegut i estimat, anunciant la Paraula de l’Evangeli a tots amb llibertat i caritat; sense pretendre el favor dels homes, sinó cercant únicament el favor de Déu i guiats per la fidelitat al Missatge de salvació”. Destaca que “té sentit que un jove responga positivament a la crida a col·laborar amb el Senyor si ha descobert que el tresor més gran és l’amistat amb Ell, i està disposat a deixar-ho tot i fer de la seua vida un camí de seguiment de Crist”, que “només serà bon pastor i bon missioner aquell que és un bon amic del Senyor” i que “un bon pastor ha de ser, abans de res, un bon deixeble”. Finalment, diu que “demanem al Senyor per la perseverança dels seminaristes de la nostra diòcesi i que altres joves responguin amb generositat a la seua crida”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “totes les diòcesis mantenen un seminari en el qual es formen i preparen els candidats al sacerdoci” i que “hi ha hagut èpoques de molta afluència de candidats i d’altres, per circumstàncies diverses, d’escassetat”, com “passa en l’actualitat”. Recorda que “actualment set diòcesis amb seu a Catalunya mantenen un mateix seminari, situat a Barcelona, amb un únic equip de formadors que orienten les dimensions físiques, espirituals, culturals i pastorals dels residents”, així com que “la part acadèmica és a càrrec de la Facultat de Teologia de Catalunya”. Vol demanar a tothom “pregàries pel nostre seminari i col·laboració activa per fomentar i acompanyar noves vocacions”, “amb una crida especial als sacerdots, als pares i famílies, als catequistes, professors i monitors, als responsables dels diferents serveis eclesials” ja que “el compromís és de tots i per a tothom”. Manifesta que el lema del dia del seminari “resumeix a la perfecció l’objectiu que l’Església vol oferir a la consideració de tots”. Finalment, diu que “els seminaristes es preparen per respondre adequadament a la crida del Senyor a ser els pastors del seu ramat”, “pastors perquè són deixebles, és a dir, que aprenen l’ensenyament de les paraules i els fets de Jesucrist”; que “són consagrats enterament al Poble de Déu i són enviats, com una prolongació de l’enviament que va rebre Jesús del Pare, a evangelitzar a tota la gent”; i que ‘missioners’ indica “la sensibilitat del seminarista i del sacerdot per sortir de sí mateix i entrar en la problemàtica aliena perquè coneguin al Senyor en qualsevol part del món”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “la vocació de mestratge ha estat i serà una de les més nobles” i que “comporta, per principi, una atenció als altres en recerca del seu bé”. Diu que “els qui sou mestres cristians viviu aquesta vocació des de la resposta al Mestre que «va passar fent el bé» a tots, i que «no va venir a ser servit, sinó a servir i a donar la vida»”. Se centra en la classe de Religió. Afirma que «Un mestre cristià hauria de desitjar fer classe de Religió.» i que “si la Religió és una de les matèries en la qual s’hi reflecteix i s’hi comunica vida, és lògic que un mestre que estima la seva fe desitgi transmetre els continguts i les raons d’allò que viu als alumnes que demanen aquest ensenyament”. Manifesta que la classe de Religió és, per al mestre, “una forma d’identificar-se a si mateix i davant els altres companys de claustre”. Destaca que “cal fer la classe de Religió amb la màxima competència” i que “els alumnes hi tenen dret, com el tenen en les altres matèries”. Recorda que “les preinscripcions escolars del curs 2020-2021 seran del 23 de març a l’1 d’abril”, que “és el moment en el qual els pares han de decidir en relació amb la classe de Religió dels seus fills” i que diu als mestres cristians que “si saben del vostre projecte cristià de vida i del vostre testimoniatge, els serà més fàcil demanar que els seus fills s’inscriguin a la classe de Religió”. Finalment, encoratja a tots els mestres cristians a mantenir el bon to i que puguin donar «la deguda informació sobre el fet religiós i la cultura cristiana i sobre la seva incidència en la història, en l’art i en els costums del nostre país».

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “el “Congrés de laics 2020, Poble de Déu en sortida”, convocat per la Conferència Episcopal Espanyola com a culminació del seu Pla pastoral, va reunir a Madrid 2.200 persones de totes les Diòcesis i moviments laicals els dies 14 al 16 de febrer” i que des d’Urgell hi van participar dotze persones i ell mateix. Diu que “va ser una experiència eclesial molt joiosa i reeixida, en què hem pogut copsar el pas i l’acció de l’Esperit en tants i tants dels presents”. Afirma que “comencem un procés que continua obert i ens exigeix seguir caminant com a Poble de Déu en sortida”, que “la intenció és impulsar la conversió pastoral i missionera dels laics dins el poble de Déu, per donar veu al laïcat, associat i no associat” i que “s’han sembrat les llavors necessàries per renovar i dinamitzar el laïcat, i ara esperem que donarà els seus fruits”. Recorda que “es va demanar donar resposta a les 3 preguntes inicials: Quines actituds hem de convertir? Quins processos hem d’activar? I quins projectes podem proposar?, tenint en compte els 4 itineraris del Congrés: el primer anunci, l’acompanyament, els processos formatius i la presència en la vida pública, que marcaran el treball pastoral del futur, ja que expressen la missió encomanada com a cristians”. Finalment, expressa que “serà fonamental passar d’una pastoral de manteniment a una pastoral de missió”, que “ser Poble de Déu en sortida suposa que la nostra fe adquireix tot el seu sentit quan som capaços de compartir-la amb els qui estan al nostre voltant” i que “el Congrés en cert sentit resta com obert, i està cridat a constituir el punt de partida de nous camins per al laïcat en comunió”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “diem que Nicodem va experimentar davant de Jesús un sentiment de perplexitat” i que “era el que hem anomenat “una de les seves nits”, un dels significats del fet que Nicodem anés de nit a entrevistar-se amb Jesús”. Aprofundeix en aquesta experiència, “perquè nosaltres vivim una cosa semblant”, encara que no exactament el mateix, perquè “entre nosaltres desapareix el factor sorpresa: a diferència del personatge bíblic, ja coneixem de memòria la història de Jesús, així com el missatge cristià en el seu conjunt”. Afirma que “avui ens dirigim als cristians laics senzillament com aquells creients, que viuen el seu baptisme en el món i en l’Església”, que “una cosa és saber que Jesús va dir “cal morir i néixer de nou” i una altra discernir el que això significa avui, en la meva vida i en la vida de l’Església i del món” i que el repte de discernir què significa avui per a un cristià morir i néixer de nou i arribar a viure-ho, és el que més ens costa. Reconeix que “arribem a entendre fàcilment allò de “renéixer”, en el sentit de “renovar””, però que “la resposta de Jesús a Nicodem, i tot l’Evangeli en el seu conjunt, inclouen un missatge molt més profund i radical”, ja que “Jesús parla de morir per a ressuscitar” i això és  “una cosa sabuda, però moltes vegades silenciada” potser “perquè en el fons tenim por” de perdre seguretats, privilegis, comoditats o béns adquirits… Finalment, diu que “nedar entre l’atracció i la por davant de Jesús és una de “les nits més profundes de Nicodem”” i que “enfront d’un cristianisme fluix i aburgesat, avui han de ressonar en nosaltres aquelles paraules de Jesús: “Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran””.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, s’atura “en un altre dels grans models que ens ofereixen les Sagrades Escriptures: el camí d’Israel a través del desert”. Recorda que “el gran pelegrinatge de l’Èxode va partir d’Egipte” amb “l’opressió que patia el poble jueu sota el regnat d’un faraó” i que “Déu va escoltar el clam del seu poble i el va alliberar de l’esclavitud per mitjà de Moisès”. Afirma que “el poble d’Israel va ser un poble en camí, un poble que el Senyor va fer sortir de l’esclavatge per a guiar-lo fins a la terra que havia promès als seus pares” i “la travessa del desert es converteix en arquetipus de tota l’existència d’Israel, perquè és una experiència palpable de la salvació de Déu”. Manifesta que “la confiança en Déu és l’actitud fonamental per a fer el camí  del desert” i que “creure en Déu significa fonamentar en Ell la vida, deixar que la seva Paraula l’orienti cada dia, en les grans decisions i en els detalls petits”. Diu que “la fe ens fa pelegrins a la terra, encarnats en el món i en la història, però sempre en camí cap a la pàtria celestial”, que alhora “la fe, la confiança en Déu, és posada a prova durant el camí” i que les proves “es converteixen en oportunitats per a refiar-se només de Déu”. Afirma que “cal mantenir-se atents a la seva veu, escoltar la seva Paraula, que guia i sosté enmig de les proves”. Finalment, diu que “la Quaresma ens ajuda a viure en aquesta fe i confiança en Déu, superant les proves i temptacions que puguem tenir.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que la pregària és “un dels pilars de les pràctiques quaresmals”, que “dona sentit al dejuni i a l’abstinència amb l’al­moina” i que és “la que ens ajuda a mantenir ben viva la fe”. Reconeix que “pot ser que alguna vegada hàgim caigut en el parany de les lamentacions” i diu que “és bo de constatar la realitat, però no és bo de lamentar-nos” i que “hem de posar sempre esperança”, ja que “Déu no abandona mai el seu poble”. Ens convida a “fer amb sinceritat examen de la nostra vida de pregària” i a preguntar-nos “penso que n’hi ha prou amb la sola assistència a la missa dominical? Cerco temps de pregària cada dia? Faig pregària d’intercessió?”. Manifesta que “si els qui creiem en Jesús, en aquest temps de descre­ença, no preguem de debò, no subsistirem pas”. Recorda que “l’experi­ència de la gent senzilla de les nostres parròquies mos­tra com han mantingut la fe que havien rebut dels seus pares en el si de l’Església de Crist” i que “ells ens ensenyen la importància de la pregària humil, però plena de fe i d’humilitat” i ens exhorta a aprendre “a lamentar-nos menys i a pregar més”. Finalment, diu que “la pregària és un desitjar Déu, deixant que ell mateix, pel seu Esperit, posi les seves paraules en nosaltres”, que  “pregar és desitjar que la vo­luntat del nostre Pare es compleixi en nosaltres i en to­tes les seves criatures”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “en una tertúlia d’una ràdio comarcal es tractava sobre la qüestió de Déu, en un programa titulat «La veu del campanar»”, que “entre els tertulians convidats n’hi havia algun que es manifestava «no creient», i un altre es declarava «indiferent»” i que “en un moment donat, un dels tertulians, dirigint-se als qui es declaraven creients, els pregunta: «Però Déu què us dona?»”. Diu que ell, en aquell moment, va recordar “la narració de l’Evangeli d’aquell diumenge de Quaresma que explicava la trobada de Jesús amb una dona samaritana”, “la narració que proclamarem i escoltarem en aquest tercer diumenge de Quaresma”, i que “en una de les respostes de Jesús a aquella dona, li diu: «Si sabessis què vol donar-te Déu!»”. Recorda que “l’evangeli situa la trobada de Jesús amb una dona de Samaria al costat d’un pou on aquesta anava a buscar aigua” i manifesta que el que més necessitava i d’allò que més set tenia la dona “era de felicitat, de pau profunda, de sentit, de conèixer Déu”. Destaca que “Jesús ha començat a fer néixer dins nostre l’aigua viva perquè eixugui la set d’humanitat, d’amor i felicitat que tenim”, que “Ell ens ve a trobar des de la normalitat de la vida. Transforma per dintre la nostra manera de ser, malgrat les resistències, i apaga la set més fonda del nostre cor” i que “Ell és la font d’aigua viva”. Finalment, diu que “ens cal entendre que Jesús vol tenir aquesta relació personal amb nosaltres” i demana que reconeguem que “en el Baptisme hem rebut l’aigua viva que pot eixugar les sets més fondes de la nostra vida”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/)  i a la pàgina web de cada diòcesi: