Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

El proper dia 13 de desembre, l’Església celebra el tercer diumenge d’Advent, anomenat diumenge “Gaudete”, que significa “alegreu-vos”, “estigueu alegres”. En la litúrgia ressona repetides vegades la invitació a alegrar-se, perquè el Senyor és a prop i ve a salvar-nos. Aquest dia, doncs, es convida els fidels a continuar, amb joia i esperança, amb la preparació per a la solemnitat del Nadal del Senyor.

Així mateix, durant el temps d’Advent té una especial rellevància la figura de Joan Baptista. Ell és el precursor del Messies, el testimoni de la Llum, és la veu que crida en el desert que aplanem els camins del Senyor. Joan Baptista és qui bateja amb aigua al riu Jordà i qui anuncia que vindrà algú després d’ell, que batejarà amb l’Esperit Sant.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del diumenge de l’alegria i de Joan Baptista, així com de persones amb necessitats especials, de nous servidors de Crist, de portar la bona nova als desvalguts, de la fraternitat i d’un canvi de mentalitat.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “els textos litúrgics de l’Advent ens conviden a preparar-nos amb alegria per al misteri de Nadal” i que “enguany, a causa de la pandèmia i de la crisi econòmica, l’ambient exterior de preparació de les festes nadalenques, està una mica rebaixat”, però que “com a cristians ens sentim cridats a viure més que mai aquest temps evitant les distraccions exteriors per a poder fixar la mirada en el Senyor, que ve”. Recorda que “Sant Pau ens exhorta a estar sempre alegres, a ser constants en la pregària i a donar gràcies”. Afirma que “l’anhel d’alegria és present en el més profund del cor humà, que aspira a una alegria gran i perdurable, que ajudi a donar sentit i plenitud a l’existència” i que “en el curs de la vida trobem ocasions d’alegria”: en contemplar la bellesa de la creació; després del treball ben fet i del deure acomplert, quan s’aconsegueixen fites professionals, etc. Manifesta que “ens produeix una alegria més gran viure l’amor en família i l’amistat compartida; fer un acte de servei solidari, sacrificar-nos pels altres…” i que també “experimentem l’alegria que brolla de la comunió amb Déu i amb els altres; l’alegria de saber que la vida procedeix de Déu”, però que “al mateix temps constatem que l’alegria en aquest món és fràgil i incompleta, que va acompanyada de les dificultats inherents al camí, i també per inquietuds i preocupacions pel que fa al futur”. Finalment, ens convida a continuar avançant “en aquest temps d’Advent amb la certesa de la vinguda del Senyor, de la seva presència en la nostra vida, que ens ajuda a fruir de tantes coses boniques i agradables, que ens dona la força per a suportar les coses que ara ens fan patir” i diu que “la presència del Senyor sempre omple el nostre cor d’amor, d’alegria i de consol”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’alegria és una característica necessària del cristià”, que “durant l’Advent ressona la crida a viure intensament la joia de saber que el Senyor és a prop” i que “Ell és la causa de la nostra alegria”. Recorda que “en el magisteri del sant pare Francesc apareix de manera clara i insistent la joia, tant en els títols dels documents com en el seu contingut”, així com que “Sant Pau VI, l’any 1975, va escriure una exhortació apostòlica sobre l’alegria, Gaudete in Domino” en la qual “es manifesta que l’alegria cristiana és el goig en l’Esperit Sant”. Afirma que “el fruit de l’Esperit en el cor del creient és la joia, juntament amb la veritat i l’amor”, encara que  reconeix que “el camí de l’alegria veritable no és pas fàcil”. Recorda que també Pau VI deia: «La societat tecnològica ha aconseguit de multiplicar les ocasions de plaer, però troba molt difícil engendrar l’alegria» i manifesta que “han passat més de quaranta anys i la societat tecnològica ha multiplicat encara més les possibilitats d’informació, diversió, plaer”, però que “el cor de la persona humana continua essent el mateix: tan sols amb la veritat i l’amor se sacia plenament”. Destaca que “continua essent urgent l’anunci de l’alegria que prové del trobament amb Jesucrist” i que, amb paraules del papa Francesc, “la joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús”, ja que “els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament” i “amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Finalment, diu que “el Senyor és a prop i ens espera en cada persona, en cada esdeveniment per portar-nos el goig profund” i que “la quotidianitat, les petites satisfaccions de cada dia, són camí d’alegria plena”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que en aquest tercer diumenge d’Advent “l’alegria ens ha de venir de saber que el Senyor és a prop, que el naixement de Jesús s’acosta”. Recorda que l’evangeli ens parla de Joan Baptista que va venir a preparar els camins del Senyor perquè ja s’acosta la seva vinguda i que Joan Baptista diu que “només ha vingut a ser llum, a preparar els camins per al qui vindrà després d’ell”. Afirma que d’aquest evangeli nosaltres podem aprendre que “no som ni profetes, ni messies, ni déus, només som instruments”, ““bons instruments” ja que hem estat elegits per preparar els seus camins als altres com el Baptista, però sempre amb l’ajuda del Senyor”. Afirma també que “hem de vigilar amb els falsos profetes, amb els qui ens volen ajudar pel seu propi benefici o amb la intenció de fer-nos seguir déus falsos” i reconeix que només hi ha una manera d’encertar què ens convé i què no:  “discernir amb la pregària, escoltar el consell de persones lliures i exemplars, contrastar amb la doctrina de l’Església…”. Insisteix que ens alegrem, que donem “gràcies de tenir el Senyor” i que “mirem aquest diumenge de fer un gest de preparació a la seva vinguda”: fer una trucada a algun malalt, pregar especialment per alguna necessitat important d’alguna persona que sofreixi, etc. Finalment, diu que “segur que si feu això sense esperar res a canvi, el Senyor serà al vostre costat”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “en el camí de l’Advent, en aquest tercer diumenge apareix amb força la figura de Joan el Baptista”, que “se’ns descriu la figura i la missió del Precursor amb dues imatges: testimoni de la Llum i veu que clama en el desert” i que Joan Baptista “es presenta a si mateix com la veu que està al servei de la Paraula i fa possible que aquesta arribi al cor”. Afirma que “des del primer moment Joan era conscient dels límits i l’abast de la seua missió” i que “la seua grandesa està a no voler atribuir-se el que no li correspon”. Reconeix que “una de les grans temptacions que tenim els éssers humans és voler ser o aparentar més del que som”, però que “la vida del Baptista tenia una orientació diferent: acceptar la missió que havia rebut de Déu i no voler per a si mateix cap reconeixement que li vingués de fora”. Manifesta que “ser testimoni de la llum consisteix a ser instrument perquè Crist arribi a il·luminar el cor de les persones i no cedir a la temptació de substituir-lo”, que “ser veu és prestar el so perquè la Paraula arribi a l’interior de l’home” i que “la veu passa, en canvi la paraula roman”. Destaca que “Joan tenia una missió que acabava amb Crist i, per això, ell havia de minvar i Crist havia de créixer”, que “la missió de l’Església és com la de Joan Baptista” i que el “Concili Vaticà II va començar confessant solemnement que Crist és la Llum dels pobles, i que ella no vol ser altra cosa que un signe o instrument de la unió dels homes amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. Finalment, diu que “només quan tots i cadascun dels cristians, i l’església en el seu conjunt, visquem amb aquesta humilitat estarem fent lloc en el nostre cor al Fill de Déu”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “soc una veu que crida en el desert” és “la resposta de Joan Baptista a les preguntes dels sacerdots i levites enviats pels líders jueus per interrogar-lo, a causa de la seva activitat baptismal al Jordà” i que “els qui hem rebut la missió d’anunciar l’Evangeli per l’ordenació –i tot cristià que ha volgut donar testimoni de Jesús– vivim sovint la mateixa experiència de ser una «veu que crida en el desert»”. Afirma que “sovint tens la impressió que parles enmig d’un desert sense oients, o amb oients que aparentment no escolten”, però constata que “molts escolten i fins i tot ens poden preguntar, com a Joan: «I vosaltres, qui sou?»” i diu que “la nostra resposta és que som una veu que vol cridar arreu, però la Paraula és Jesucrist”, que “som senzillament portantveus, i no ens cal fer res més que contribuir a aplanar un camí perquè el Senyor pugui anar a trobar-se amb cada persona”. Finalment, expressa les indicacions que podem suggerir per aplanar avui el camí del Senyor: refermar la nostra confiança en Jesucrist. Exercir la caritat envers els més desvalguts i necessitats. Enfortir els lligams familiars. Ser responsable en la teva professió. Estimar sempre. I fidelitat als compromisos.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla de les “persones amb «necessitats especials»”. Recorda que “a Catalunya mateix podríem parlar aproximadament d’unes 600.000 persones” que tenen nom, cognom i sentiments i formen part de la nostra societat. Afirma que “si ara —davant la crisi agreujada per la pandèmia—, a molts els costa trobar o tenir una feina estable, això encara s’agreuja molt més en les persones amb necessitats especials” i que “quan en troben, impressiona constatar com el treball no els és mai un càstig, sinó un premi i el valoren molt més que la resta de treballadors”. Constata que “les persones amb necessitats especials acostumen a tenir menys oportunitats econòmiques, un pitjor accés a l’educació i a l’habitatge, amb una manca de recursos que els puguin facilitar la vida”, que “hi ha una discriminació social cap a aquestes persones, que a voltes existeix en el mateix entorn immediat” i que “sovint, aquesta s’agreuja enmig de la complexitat que comporta l’aplicació d’una legislació que esdevingui adequada a la seva realitat concreta”. Expressa que “el suport fonamental de les persones amb necessitats especials són les seves respectives famílies”, però que “aquestes es troben amb tres problemes principals”: senten molta desigualtat i soledat; porten dins seu moltes pors i neguits per la incertesa del trajecte de vida que espera al membre «diferent»; i veuen com el suport de l’Administració ha minvat. Finalment, comunica que “a la nostra arxidiòcesi hem creat recentment, dins la Vicaria de la caritat, una Delegació per a la pastoral de la salut i les persones amb necessitats especials” que espera que “pugui oferir un bon acompanyament humà i espiritual, tant a aquestes persones com a llurs famílies”.

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “són dies de joia per a l’Església arxidiocesana, malgrat les circumstàncies difícils provocades per la crisi actual”, que “l’Església celebra la fe, també enmig del dolor” i que “enmig del patiment celebrem la nostra fe, que té una mirada sempre d’esperança en la vida eterna”. Informa que aquest tercer diumenge d’Advent, a les cinc de la tarda, tindrà el goig de “presidir la Missa amb motiu de l’ordenació de cinc diaques permanents, a la basílica de la Santa Maria del Mar” i que “el diumenge 20 de desembre, també a les cinc, la basílica de la Sagrada Família acollirà l’ordenació episcopal de Mons. Javier Vilanova, que serà nou bisbe auxiliar de l’Església que peregrina a Barcelona”. Reconeix que en ser elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola es va adonar que la seva feina augmentaria significativament i, previsiblement, també les seves absències a Barcelona i que per aquesta raó va sol·licitar al papa Francesc “que ens concedís una ajuda, que ha recaigut en la persona de Mons. Javier Vilanova”. Dona gràcies a Déu per poder comptar amb més ajuda en la missió de regir l’arxidiòcesi de Barcelona. Demana de tot cor que Déu ajudi el nou bisbe a estimar amb amor de pare i de germà tots aquells que Déu li ha confiat: els preveres, els diaques i tot el poble de Déu, especialment aquells que necessiten acolliment i ajuda. Finalment, demana la nostra pregària “pels nous diaques permanents de la nostra arxidiòcesi que seran ordenats aquest diumenge, així com pel bisbe Javier Vilanova i per la petita família que formem els bisbes auxiliars i un servidor”, per tal que siguin dòcils perquè, guiats per l’Esperit Sant, puguin servir l’Església amb amor i saviesa.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives,  recorda que “Jesús, que ens ve a visitar i a salvar novament en aquest Nadal que s’acosta, es fa seves les paraules del profeta Isaïes proclamades aquest diumenge: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits…”. Afirma que “vivim temps de crisi dura i llarga”, que “ens fan patir els ancians i els més vulnerables” i que “només des de la solidaritat trobarem camins de sortida i d’esperança, amb una redistribució més justa del treball i de la riquesa, i un exercici de les virtuts econòmiques”. Reconeix que “hauríem de valorar més tot el que s’està fent des de les nostres parròquies i de les institucions d’ajuda i caritat, especialment des de Càritas i altres, amb tantes persones voluntàries mobilitzades, que estan posant els recursos pastorals i d’assistència que l’Església té, al servei dels afectats per aquesta pandèmia”. Expressa que “cal que mantinguem aquest treball caritatiu, i si pot ser l’augmentem, amb noves iniciatives que promoguin la solidaritat i la justícia” i que “tots hem de continuar en el camí del servei i l’entrega generosa envers els qui més ens necessiten”. Recorda que “Jesús va escollir néixer pobre, en un pessebre, i ser acollit en primer lloc pels pobres i pels qui tenen un cor de pobre” i manifesta que el pessebre de Jesús “ens ensenya a valorar i estimar totes les persones, i amb preferència els últims de la societat”. Finalment, diu que “preparem el Nadal amb una referència constant als necessitats, als qui viuen atrapats per les conseqüències lamentables de la crisi sanitària, o que s’angoixen sense esperança” i que “Jesús ve a  “portar la bona nova als desvalguts (…) i a proclamar l’any de gràcia del Senyor””.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la fraternitat universal ens ha estat regalada en Jesucrist” i que “només en Ell serà possible en el nostre món”. Afirma que “aquesta fraternitat regalada inclou per a nosaltres una tasca”, que “ja sabem que Déu no vol salvar-nos sense nosaltres, és a dir, sense la nostra disposició lliure” i que “sempre espera la nostra resposta lliure”. Manifesta que “en ple Advent ho entenem fàcilment” perquè “l’Advent és abans de res la vivència d’aquella disposició a rebre, acollir, el gran do del Verb de Déu en la nostra humanitat concreta” i que “tant l’Advent, com la fraternitat universal, són també responsabilitat”. Es pregunta “a quines tasques estem cridats durant l’Advent i pel compromís de la fraternitat universal” i respon que “una primera tasca, elemental, és obrir els braços”: “l’actitud d’aquell que s’obre ell mateix, expectant, confiat, agraït, esperant la presència de l’amic”, aquell que “centra la seva atenció en el qui està a punt de venir” i “valora el goig de la seva presència”. Expressa que “aquesta actitud és la pròpia de l’Advent, quan “el que ve”, l’esperat, és Jesucrist” i que “qui s’obre i rep així Jesucrist, no tancarà els seus braços quan se li acosti un germà, per molt estrany o repulsiu que sigui”. Recorda que “a l’encíclica Germans tots llegim: “Per a nosaltres (els cristians) aquesta deu de dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist””. Finalment, diu que “l’Església serveix la humanitat oferint-li la Salvació que ha rebut gratuïtament de Jesucrist i dins d’aquest gran do és inclosa la possibilitat de viure la fraternitat universal”, que “és la veritat d’aquella senzilla salutació: “Germans tots en Crist Jesús!”” i que “no és cortesia, sinó comunicació i proclamació afectuosa d’una veritat”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu   que “quan escrivim alguna cosa pensant en els altres volem transmetre sentiments, comunicar alguna notícia o donar consells” i que durant les últimes setmanes ha llegit alguns articles i informes sobre la situació actual que l’han portat a una reflexió sobre la seva vida personal i sobre la influència que les seves paraules o escrits exerceixen en els altres. Afirma que “es repeteixen les mateixes idees de les primeres setmanes de la pandèmia, en el mes de març” que “es  donen idèntics consells” i que “hi ha una certa perplexitat i rebuig davant del que passa, mentre els cristians vivim el temps de l’Advent i volem compassar la situació ambiental amb la nostra fe”. Reconeix que “necessitem que Jesucrist il·lumini el nostre caminar perquè no caiguem en el pou del descoratjament i ens enfortim amb la virtut de l’esperança” i que li agradaria que, seguint per aquest camí, “tots tinguéssim una actitud més solidària amb els altres, vivint amb una actitud de major austeritat personal”. Manifesta que “hi ha un altre mantra que s’escolta sovint: res no serà igual després d’aquesta pandèmia; hi haurà canvis importants en les estructures socials i en els ressorts anímics dels individus”. Recorda que “el canvi és un fenomen corrent en totes les èpoques” i que “els cristians l’anomenem, des de sempre,  “conversió”,  que és una profunda realitat en el cor de l’ésser humà i l’impulsa a mirar Crist per fer el bé a tothom”. Finalment, amb unes paraules del papa Francesc expressa com ha de viure el cristià el futur més immediat: fent “renéixer entre tots un desig mundial de germanor”, amb “una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar cap endavant”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: