Data: 3 de maig de 2026
Benvolguts diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Tot caminant diumenge rere diumenge, avui voldria presentar-vos el decret conciliar Christus Dominus, sobre el ministeri pastoral dels bisbes a l’Església. És un text que ens ajuda a contemplar el ministeri episcopal com un servei, no com un “càrrec”; com una responsabilitat, no com un honor; com una proximitat, no com una distància. Perquè el bisbe, per designi de Déu, és posat enmig del poble per cuidar-lo, estimar-lo, confirmar-lo en la fe i mantenir-lo en la unitat, a imatge de Crist, Pastor i Senyor.
Christus Dominus ens recorda, abans que res, que el bisbe és successor dels apòstols. Això no significa repetir un estil del passat, sinó rebre una missió: anunciar l’Evangeli, santificar amb els sagraments i guiar el poble de Déu amb caritat. El bisbe és, així, mestre de la fe, sacerdot de la litúrgia i pastor de la comunió. I la seva autoritat només s’entén des d’aquí: és una autoritat per servir, per edificar, per sostenir, per reunir; mai per imposar-se des de la por o des de la vanitat.
El Concili subratlla també que el bisbe no és un pastor aïllat. Viu en comunió amb el successor de Pere i amb el col·legi episcopal, compartint la sol·licitud per tota l’Església. Aquesta dimensió col·legial ens recorda que cap Església diocesana viu tancada sobre si mateixa: formem part d’una comunió més àmplia, i som cridats a sentir com a pròpia l’alegria i el dolor d’altres Esglésies, properes o llunyanes.
Al mateix temps, Christus Dominus posa l’accent en la realitat concreta de la diòcesi. La diòcesi és una porció del poble de Déu confiada a un bisbe amb la cooperació dels preveres, diaques, consagrats i laics. Allí es viu la fe en el dia a dia: a les parròquies, a les comunitats, en la caritat, en la catequesi, en la missió. Per això el decret insisteix en el veritable zel pastoral: conèixer el poble, ser-hi proper, visitar, escoltar, promoure allò que edifica i corregir amb mansuetud allò que fereix la comunió.
El Concili parla també de la necessària corresponsabilitat. El bisbe no pot ni ha de fer-ho tot. Està cridat a promoure òrgans de participació i de consell, a discernir juntament amb els seus col·laboradors, a suscitar carismes, a confiar tasques, a formar i acompanyar. En una Església on cada batejat és subjecte de missió, el pastor és qui anima, coordina i vetlla per la unitat, perquè la diversitat de dons no esdevingui dispersió, sinó riquesa compartida.
El bisbe està cridat a ser pare de tots, amb caritat pastoral. I ha de tenir un amor preferent pels pobres, pels qui pateixen, pels qui se senten marginats, pels qui viuen situacions difícils. Perquè en ells el Senyor es fa especialment present, i en ells es prova la veritat de l’Evangeli.
Per això, a la llum d’aquest decret, us proposo també tres actituds per a la nostra vida diocesana.
La primera: comunió. Cuidem la unitat amb el nostre bisbe, amb els nostres preveres i entre nosaltres. La comunió és parlar amb respecte, evitar la murmuració, cercar camins de trobada, sostenir allò que construeix.
La segona: corresponsabilitat. La diòcesi som tots; per tant, tots som cridats a aportar el nostre do, la nostra pregària, el nostre temps, la nostra creativitat i disponibilitat, i així construïm l’Església d’Urgell.
La tercera: missió. Una diòcesi que es tanca, s’apaga; una diòcesi que surt, es renova. Caminem amb el cor obert, atents als qui no se senten a casa, als joves, a les famílies, als pobres, als ferits de la vida, perquè tots puguin trobar a l’Església una llar, i en Crist una esperança.
Que l’esperit de Christus Dominus renovi en nosaltres l’amor a l’Església, perquè la nostra estimada Església d’Urgell sigui cada dia més fidel, més fraterna i més missionera.
En començar aquest Mes de Maria, felicito totes les mares i oferim a la nostra patrona, la Mare de Déu de Núria, el nostre ram de flors com a fills que som,
