Data: 27 de setembre de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell
Amb aquest lema Lleó XIV ens proposa de celebrar aquest diumenge la 112a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat tot convidant-nos a dirigir la mirada envers diferents aspectes del fenomen complex de la migració.
El missatge que el Sant Pare ens ha enviat ens convida a reflexionar a partir de la Paraula de Déu, tot recordant-nos l’Evangeli: qui acull un d’aquests petits en el meu nom, m’acull a mi (Mc 9,37).
El Pontífex, en el seu missatge, destaca els menors desplaçats com una realitat complexa de vulnerabilitat. Infants, adolescents i joves que abandonen els seus països d’origen per buscar una realitat millor, havent molts d’ells perdut pares i familiars en els llargs trajectes a la recerca d’un bé millor.
Des del segle sisè, la nostra estimada Església urgel·litana, amb el nostre vast territori, s’ha vist enriquida al llarg dels segles amb diferents cultures que han fet la nostra fisonomia més plural i oberta per a relacionar-nos amb els diferents comtats, i inclús amb una Marca Hispànica que feia de frontera entre dos grans imperis.
Un signe evident d’humanitat és acollir el foraster, i no solament acollir-lo, sinó també fer conèixer els usos i costums d’on vivim. Lloo iniciatives d’integració i de gran humanitat que es fan en molts indrets dels nostre territori, com ara fer-los conèixer les institucions de primera mà, contextualitzar-les i fer-los partícips de celebracions culturals, social i religioses.
Us convido a acollir aquests joves i famílies que arriben als nostres pobles i que potser no gosen participar de l’Eucaristia dominical. No tinguem por, convidem-los-hi i fem-los-en participar perquè tenim un Déu que és Pare i ens acull i estima.
Voldria encoratjar i felicitar tots els equips de Càritas Urgell i Càritas Andorra, amb els vostres col·laboradors de les Càritas parroquials i el Servei Interdiocesà de Migracions, per continuar acollint amb pau i sense por, sabent que la força del bé sempre té l’última paraula, encara que aparentment no ho vegem.
Tant de bo nosaltres, com a cristians, puguem fer de les nostres comunitats cristianes famílies on la diferència no es vegi com una contraposició sinó més aviat com un signe de riquesa i de maduresa humana i, per suposat, cristiana.
Amb esperit acollidor, us beneeixo i agraeixo al Pare el vostre sentit de família diocesana, del vostre bisbe i servidor,
