Data: 14 de juny de 2026
Acabem de viure la visita del papa Lleó XIV, la visita del bisbe de Roma, del successor de Pere. Aquest és sempre un moment fort en la vida de les esglésies locals. El papa Lleó XIV ha visitat les diòcesis catalanes de Barcelona i de Sant Feliu, ha estat al monestir de Montserrat, fogar de fe, ha visitat una presó, ha conegut l’acció caritativa de l’Església, ha compartit pregària amb joves, fidels i moviments; en definitiva ha pres contacte amb la realitat eclesial de la nostra terra, com també ho ha fet amb la de Madrid i la de les illes Canàries. Realitats diverses però sempre unides per vincles fraterns i unides, sobretot, per Crist.
Coneixem prou la nostra feblesa humana com a Església, de la qual la manca de vocacions no és pas un signe menor. Les vocacions actuals, siguin sacerdotals, al matrimoni, a la vida consagrada, al diaconat permanent, als ministeris del lectorat i de l’acolitat, definits per la darrera disposició establerta pel papa Francesc, vocacions a catequistes i tantes altres que fan de l’Església el que és, no són avui suficients per a complir la missió que ens ha estat encomanada.
Esdeveniments com el de la visita del papa Lleó XIV són certament un moment important, però cal que els fruits que donen per sí mateixos siguin rebuts com a tals, i els fem treballar en bé del Regne. Estem massa acostumats que els esdeveniments se succeeixin els uns als altres, i aquesta successió no l’hem de viure com quelcom rutinari sinó com un nou pas cap al Regne. No és tan important, si el papa Lleó XIV ens ha parlat en una o altra llengua, si ha vestit aquest o aquell altre ornament, el que ens cal és incorporar a la nostra vida de cristians el seu magisteri, els seus consells i les seves reflexions.
El món té set de Déu; la collita, com ens diu Jesús, és abundant. Ara cal que des de la generositat de cadascun de nosaltres siguem capaços de donar resposta a la crida a viure la nostra fe, no pas des de la inèrcia acomodatícia, sinó des de la resposta positiva. Ja fa uns quants mesos, arrel de la mort d’un dels nostres rectors, algú em va dir: «Tenim dret a tenir un sacerdot» i és cert, però a aquesta afirmació hauríem d’unir-ne una altra: «Tenim el deure de donar sacerdots.» Els preveres, les vocacions sacerdotals, totes les vocacions eclesials, neixen en el sí d’una família. Cal que des de les famílies, vertadera Església domèstica com deia sant Pau VI, es cuidi aquest aspecte i es faci des de la generositat i la consciència que tots estem cridats a aportar-hi i no podem esperar que sempre siguin els altres que ho facin.
En paraules del papa Lleó XIV, de qui guardarem per sempre un record grat de la seva visita: «És infinit l’amor de Déu que ens crida a l’amistat amb Ell.» (Magnifica humanitas, 53).
