Data: 31 de maig de 2026
Benvolguts diocesans, estimada Església d’Urgell
Continuo aquest camí dominical d’aprofundiment en el Concili Vaticà II. Avui voldria presentar-vos el decret Inter mirifica sobre els mitjans de comunicació social. Pot semblar un document “d’època” nascut quan la televisió i la ràdio marcaven el ritme de la vida pública. Tanmateix la seva intuïció és sorprenentment actual: la comunicació és un camp decisiu on es forma la consciència, s’educa el cor i es construeix —o es destrueix— la convivència.
El Concili contempla els mitjans amb realisme i esperança. Els anomena «meravellosos invents» de la tècnica humana capaços d’unir pobles, de difondre cultura, d’alleujar la soledat, de fer arribar una paraula de consol i d’obrir camins cap a la veritat. Però alhora reconeix que, si es fan servir malament, poden convertir-se en instruments de manipulació, de superficialitat, de divisió i de violència. Per això Inter mirifica ens convida a mirar aquest món amb discerniment moral: no tota imatge edifica, no tota paraula és innocent.
El decret recorda un principi fonamental: la comunicació ha d’estar al servei de la veritat i del bé comú. En una societat saturada de missatges, la veritat, si no se l’estima, esdevé fràgil. I quan s’alimenta l’odi, la burla, la mentida o el menyspreu del feble, el bé comú se’n ressent. Per això el Concili parla de responsabilitat: la de qui produeix continguts, la de qui els difon, i també la de qui els consumeix. Perquè cada clic, cada compartir, cada comentari, contribueix a crear un clima humà: o de llum, o d’obscuritat.
Inter mirifica subratlla també el dret i el deure de l’Església d’anunciar l’Evangeli fent servir aquests mitjans. No com qui cerca influència o poder mundans, sinó com qui vol que la Paraula arribi allà on les portes són tancades. L’Església evangelitza quan comunica amb veritat, amb bellesa i amb respecte; quan, sense incórrer en crits ni propagandes, parla al cor amb llenguatge comprensible; quan ofereix espais de trobada i de sentit. I també evangelitza quan forma els fidels en l’ús responsable dels mitjans.
Tenint en compte els temps actuals, en què les xarxes socials multipliquen les veus de cadascú, permeteu-me, a la llum d’aquest decret, fer-vos una crida. Són punts molt concrets per a la nostra vida diocesana:
El primer: cuidar el cor en allò que mirem i escoltem. No tot alimenta, i no tot allò que distreu fa bé. Eduquem el criteri; protegim els més petits; aprenguem a apagar la pantalla quan es perd la pau interior.
El segon: parlar amb caritat. La comunicació cristiana no humilia, no difama, no ridiculitza, no divideix. Un cristià no pot beneir Déu i maleir el germà amb la mateixa boca, ni sembrar sospita amb la mateixa mà amb què combrega. La veritat sense caritat es torna duresa; la caritat sense veritat crea confusió. Cal caritat i veritat.
El tercer: fer servir els mitjans per fer el bé. Quantes vegades una paraula a temps, un missatge d’ànim, una iniciativa solidària difosa amb senzillesa, una catequesi ben preparada, una homilia accessible, poden acostar algú a Déu o sostenir qui se sent sol. No menystinguem aquest camp: és una veritable «plaça pública» on l’Evangeli pot ressonar amb humilitat.
I deixeu-me afegir encara una exhortació final: que la comunicació no ens robi el silenci. La fe creix en el cor que escolta. Si vivim sempre connectats, correm el risc de no escoltar ni Déu ni el germà. Aprenguem a reservar cada dia espais per a la pregària, per a la lectura reposada, per a la conversa sense presses.
Això també és educar la comunicació: retornar-li la seva veritat humana.
Que el Senyor ens concedeixi viure aquest àmbit amb saviesa, perquè els nostres ulls vegin allò que edifica, els nostres llavis diguin allò que consola i les nostres mans comparteixin allò que dona esperança.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe i servidor,
