Data: 10 de maig de 2026
Benvolguts diocesans,
Enmig d’una societat molt tecnificada i eficientista, és important no oblidar que la vida de l’ésser humà és vocació, resposta a una realitat que ens precedeix i ens fonamenta. Per entendre-ho, cal prendre consciència que procedim de l’amor de Déu. Cada ésser humà ha estat pensat i estimat per Déu. No som fruit de l’atzar ni de la necessitat, sinó que venim de l’amor del Pare i, per això, cada existència humana té un valor infinit en si mateixa.
La consciència que la nostra vida és un do, genera en nosaltres una actitud de gratitud per tot allò que hem rebut i suscita el desig de correspondre-hi acollint el projecte que Déu ha pensat per a cadascun de nosaltres. Quan la vida es viu com a vocació sorgeix la commoció davant del regal rebut i el desig de respondre amb el lliurament de si mateix als altres. Precisament en aquesta resposta al projecte de Déu descobrim qui som, creixem com a persones i assumim el compromís de transformar la societat i el món.
En un document recent de la Comissió Teològica Internacional s’adverteix que en el nostre temps s’afavoreix una “cultura de la no-vocació” perquè es comprèn la vida sense referència a un sentit últim. Avui, quan un jove pensa en el futur, es limita generalment a un projecte de vida efímer, basat en assolir una estabilitat econòmica i la satisfacció d’algunes necessitats. Però la vida, quan és entesa com a resposta a una crida, no consisteix simplement en fer projectes de futur ni en trobar una feina per guanyar-se la vida. “La qüestió seriosa de la vida, entesa com a vocació, és realitzar la pròpia identitat com a do per als altres” (Quo vadis humanitas?, 106).
En aquesta perspectiva, es pot dir que la vida de cada ésser humà té una estructura responsorial, perquè és resposta a un do que el precedeix, a una crida prèvia, que el mou a fer-se do per als altres. Donem resposta a l’amor de Déu, de qui procedim, convertint-nos nosaltres mateixos en do.
Convé subratllar que la resposta a la crida divina sempre és personal i, per això, sempre nova, perquè depèn de la llibertat de cada persona. En definitiva, l’aventura de la vida consisteix precisament en reconèixer que el nostre origen és en Déu i viure tota la nostra vida com a vocació, com a resposta al do que hem rebut.
