Data: 22 de novembre de 2026
Estimats germans,
Per aprendre a ser nosaltres hospitalaris i acollidors amb tots, hem de mirar Jesús de Natzaret, que acull a tothom. Un teòleg contemporani ha subratllat com a característica fonamental de Jesús la seva “hospitalitat incondicional” (Ch. Theobald). La seva manera d’habitar el món, el seu estil de vida sempre va estar caracteritzat per l’hospitalitat.
Així es manifesta especialment en la trobada amb les persones. Tots els relats de trobades de Jesús reflecteixen la seva capacitat de desprendre’s de si mateix per acollir l’altre. A les narracions evangèliques –sobretot a Sant Lluc- es fa palès que Jesús atorga una importància fonamental a la trobada amb cadascuna de les persones. Segons el testimoniatge dels evangelis, Jesús feia que cada trobada fos un esdeveniment notable que deixava empremtes en la vida de les persones. La presència de Jesús era guaridora i feia el bé a tots els que s’acostaven a Ell. Comenta el Document final del Sínode: “Els Evangelis ens el presenten constantment escoltant les persones que el troben pels camins de la Terra Santa. Ja fossin homes o dones, jueus o pagans, mestres de la llei o publicans, justos o pecadors, captaires, cecs, leprosos o malalts, Jesús no ha fet fora ningú sense aturar-se a escoltar i sense entrar en diàleg” (DF 51).
No era només una acollida sense condicions, sinó que era una acollida fins al final, arribant fins i tot a acollir l’enemic. Així es fa palès especialment a l’Últim Sopar, en què Judes, que l’estava traint, és acollit sense distinció. Jesús acull i estima fins a l’extrem, fins i tot corrent el risc de ser traït i de morir. Jesús va viure l’hospitalitat fins al final i ho feu al preu de la seva pròpia vida, que oferí lliurement per tothom. A la creu el despreniment de Jesús va arribar fins al final.
Imitant Jesús, l’Església ha de practicar l’hospitalitat: “A nosaltres, els seus deixebles, Jesús demana que ens comportem de la mateixa manera i ens dona, amb la gràcia de l’Esperit Sant, la capacitat de fer-ho, modelant el nostre cor en el seu” (DF 51). Certament, l’hospitalitat és difícil, perquè sempre temem a qui ve de fora, a aquell que no coneixem. Ser hospitalari amb els altres exigeix trencar prejudicis, per a acceptar a l’altre tal com és. Requereix, també, aparcar els egoismes que ens impedeixen reconèixer als altres com a germans nostres. Suposa sortir de nosaltres mateixos per a acostar-nos, escoltar i acompanyar a tot aquell que ho necessiti. L’hospitalitat ens descentra de nosaltres mateixos per a centrar-nos en l’altre a qui volem i hem d’acollir.


