Data: 17 de maig de 2020
Tot assenyala –almenys a aquesta hora i en aquest dia (15 de maig)– que en gran part de la nostra diòcesi de Vic podrem començar a recuperar la normalitat de la vida eclesial, ja que entrarem a la fase 1 de la desescalada del confinament, al qual ens ha portat la pandèmia que estem sofrint. La qual cosa ens alegra a tots nosaltres, perquè la fe en Crist la vivim en l’Església, en les nostres parròquies i comunitats. El fet de viure comunitàriament la nostra fe cristiana no és pas un afegit bonic a la nostra fe, sinó una necessitat. Sense l’Església, sense la comunitat en la que visc la meva fe, jo no sóc res. Per la fe i el baptisme, sagrament de la salvació, una persona entra a formar part de l’Església, el Cos de Crist. Un cos no pot existir sense els seus membres. Un membre si se separa del cos, mor. Així també nosaltres, com a membres del Cos de Crist, ens necessitem mútuament, en la diversitat de dons i de carismes, de ministeris i de serveis.
Aquest temps llarg ens ha ajudat a posar en valor moltes realitats de la vida personal i familiar. Hem tingut l’ocasió de poder compartir amb els altres més temps. La qual cosa també ens ha posat a prova, perquè el nostre pecat de l’egoisme, que ens porta a l’aïllament i el tancament, ens ha fet adonar que els altres –l’espòs o l’esposa i els fills, els germans i els familiars, els germans de comunitat i àdhuc els veïns– no solament existeixen, sinó que formen part de la meva vida. L’autenticitat d’una persona es posa a prova en les relacions amb els altres. Fugint dels altres, fugint de la realitat i tancant-nos en el nostre jo egoista, no trobarem pas la vida veritable.
També la nostra relació amb Déu ha tingut moments de gran intensitat en aquests dies de confinament. Ho ha estat per la pregària personal, però també en la nostra experiència de pregària amb els altres, seguint una transmissió d’una celebració eucarística o la mateixa pregària en família, com el sant rosari. També molts de vosaltres, en la soledat de la vostra casa heu estat acompanyats per l’eucaristia retransmesa des de diferents llocs i mitjans. La riquesa de la celebració de la missa, amb la paraula de Déu i amb l’aliment de l’Eucaristia, amb el desig de la comunió espiritual, ha estat també una descoberta per a alguns de vosaltres. Aquesta prova, doncs, no ha estat pas un temps perdut del tot.
Hi ha la possibilitat d’una temptació subtil: la de pensar que, amb els mitjans de comunicació i amb la meva pregària personal i familiar, ja n’hi ha prou. Com a resposta a aquesta temptació, aquestes ratlles d’una carta d’una esposa i mare jove d’una parròquia del nostre bisbat: «Amb totes aquestes coses viscudes gairebé deia: “No necessito que la circumstància que estem vivint canviï, estic molt a prop del Senyor, com poques vegades a la meva vida”. Vaig estar a punt de dir-ho. Però era mentida. Jo necessito la “carnalitat” del cristianisme, com l’aire que respiro. Quan parlo de “carnalitat” no parlo –no només– de la gent, de la companyia de l’Església; parlo del Cos de Crist. Necessito també urgentment confessar-me; sobretot, perquè quant més a prop estàs de Déu més veus com pateix per nosaltres i els nostres oblits i renúncies a ell; i cada vegada em fa més conscient del meu pecat.»
Hem d’anar recuperant la normalitat de la vida eclesial. Ho hem de fer tots amb prudència i seny. Ben atents els uns als altres amb les mesures d’higiene i sanitat necessàries. Entre tots hem de fer que els nostres temples i llocs cristians siguin espais segurs, on impera la caritat i el servei mutu per al bé de tots, especialment dels més vulnerables per edat o malaltia. Faig una crida a les persones més joves i sense risc perquè us presteu a col·laborar amb els rectors de les parròquies i responsables de les comunitats, a fi que les celebracions i altres reunions siguin realitzades segons les mesures que estan estipulades per a bé de tots.
