Data: 5 de juliol de 2026
Estimats germans,
A la seva encíclica “Magnifica humanitas” el papa Lleó advoca per una cultura de la lentitud, perquè no es pot educar una persona ni construir una societat amb presses i ràpidament. Una societat tecnocràtica com la nostra es deixa endur per la lògica de l’eficiència, que s’ha accentuat com a efecte de la difusió de la Intel·ligència Artificial (IA). Però aquesta cultura de la immediatesa i la sobreestimulació acaba alimentant el cansament, l’avorriment i l’apatia (cf. 139). A més, la velocitat amb què funciona la IA resulta atractiva, però ens pot acostumar a delegar massa i buscar respostes ràpides, debilitant el judici personal i la responsabilitat (cf. 100).
Les coses veritablement importants requereixen temps. Educar un ésser humà és una tasca pacient, que no es pot mesurar amb criteris d’eficiència; el que és decisiu és la capacitat de reconèixer el rostre de l’altre i cuidar-nos els uns als altres. Explica el Papa: “Llegir contes a un nen, acompanyar una persona gran o fer acollidor un espai, són gestos que es viuen en un ambient familiar, però que ens ajuden a aprendre i a interioritzar la importància de la cura social i ens entrenen per reconèixer l’altre com a persona digna d’atenció” (núm. 114). Els processos educatius requereixen temps per madurar. La rapidesa en obtenir una resposta pot fer que s’apagui el desig de plantejar preguntes. En aquest context el Papa es refereix a una carta que va escriure Plató, en què descriu com és necessari l’esforç i el temps per poder conèixer la realitat (Carta VII, 344b-c; n. 140). Per això, proposa promoure «una veritable higiene de l’atenció: ritmes que incloguin silenci, estudi reflexiu, lectura, anàlisi ponderat; sense aquests elements, la llibertat interior es pot veure compromesa» (núm. 146).
També per construir una societat veritablement humana cal temps. El Papa posa en relleu el contrast entre la construcció de la Torre de Babel i la reconstrucció de Jerusalem en temps de Nehemies. L’edificació d’una societat és una tasca col·lectiva, que necessita l’escolta mútua i el diàleg perquè el creixement es faci en harmonia. Una ciutat humana es reconstrueix “peça per peça, com una tasca de responsabilitat compartida” (núm. 90). Cal perseverança, perquè és un treball lent i ardu. Davant la Babel moderna, siguem constructors de la ciutat de la convivència i la pau, conscients que és una construcció “més lenta, menys visible i menys cridanera”, però capaç de generar l’esperança que creixi una veritable “civilització de l’amor” (núm. 185).
