Fecha: 29 de marzo de 2020
La vida s’imposa al pensament i a qualsevol pla o projecte sortit de la nostra llibertat». Això és veritat sempre, però en poques ocasions com la que estem vivint amb aquesta pandèmia es pot veure amb més claredat. Enfront de tanta fe cega en el progrés, tantes seguretats i tantes parenceries de poder, que veiem en la nostra civilització, un virus es burla de nosaltres i ens posa en ridícul, capgirant tots els recursos que hem creat per a sostenir la nostra convivència.
Per a sortir d’aquest sofriment ens proposem recuperar la confiança en nosaltres mateixos, el nostre enginy, els nostres sistemes, la nostra força i voluntat. Tot per a aconseguir un optimisme realista, que ens permeti afrontar la greu dificultat: pensaments positius, bons sentiments, solidaritat, unitat, responsabilitat, alegria, cançons, etc. Està molt bé. Ens podem sentir orgullosos de veure com des del poder i des dels mitjans de comunicació es fomenten valors tan importants: hem de ser els primers a respondre promptament a aquestes crides. Com escrivia sant Pau estant a la presó: «Aprecieu tot el que hi ha de veritable, de noble, de just, d’amable, d’honorable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi» (Fl 4,8).
Els cristians participem, per tant, d’aquesta via, acceptant-la fins i tot com a providencial. Però anem molt més allà. Un cristià sap que tot el que passa és ocasió de diàleg amb Déu. Sabem que no estem sols, sinó que en tot moment caminem al costat d’un que és company de camí i interlocutor alhora, un que és Senyor de la història i del qual sabem que ens estima. Llavors, abans de fer plans i projectar estratègies ens formulem unes preguntes fonamentals: ¿què vol, què espera, Déu de nosaltres?, ¿què significa el que estem vivint en el conjunt del pla de salvació que Ell té sobre cadascun i sobre la humanitat? O el que és el mateix: recordant que és Jesús qui va marcant el camí als seus deixebles, ¿on ens portaria, com ens convidaria a caminar?
Ja ho sabem. Aquesta manera de pensar només serveix per als creients i que no podem esperar que sigui assumida o proposada des d’instàncies públiques. És evident. Però el que creiem els cristians no és una visió capritxosa, no és una opinió particular nascuda d’un gust o afició, sinó que és veritat per a tots. Més encara, creiem que és la veritat que el món necessita perquè la humanitat recuperi l’esperança.
Tots aquells bons sentiments, la promoció d’aquells valors, que s’intenta fomentar per a sortir de la crisi, ¿quin sentit tenen, en què es fonamenten?, ¿en una sensibilitat compartida?, ¿en la seva eficàcia tàctica? Aquests són fonaments massa fràgils perquè es mantinguin ferms més enllà d’un primer moment d’entusiasme… A més, aquestes crides a la responsabilitat, la unitat, l’esforç, la solidaritat, l’optimisme, malauradament sempre són susceptibles d’interpretacions en clau política o d’interessos particulars. Per a alguns sonen a sermons buits.
No sols és important afrontar la crisi amb bons sentiments. El més important són les conviccions, els criteris bàsics sobre la vida, la història amb les seves vicissituds, el progrés i els fracassos, la fi i el sentit d’aquest món, la font de l’alegria i la integració dels sofriments, el perquè de tants valors que necessita viure la humanitat per a sobreviure. Aquest és el gran servei que els cristians volem prestar al món: oferir motius ferms per a l’esperança, raons per a continuar estimant, suport per a l’alegria, fonament per a la pau. Quan tot això es visqui en el concret, aleshores estarem en via de salvació.
