Data: 1 de novembre de 2020
El proper 14 de novembre, dissabte, si Déu vol, seran beatificats a la basílica de la Seu de Manresa tres caputxins màrtirs en aquesta ciutat l’any 1936. Aquesta mena de celebració serà la primera en la nostra diòcesi de Vic en l’època moderna. Ens hauríem de remuntar a la canonització del bisbe Bernat Calbó per trobar-hi un fet semblant.
Els tres màrtirs caputxins s’afegeixen a molts altres de la mateixa orde que en la seva llarga història han vessat la seva sang per Crist. Aquests tres màrtirs de Manresa, Benet de Santa Coloma de Gramenet, Josep Oriol de Barcelona i Domènec de Sant Pere de Riudebitlles, tenen en comú, a més de ser caputxins, el seu naixement a Catalunya, i que el seu darrer convent i el lloc del martiri fou Manresa. La mort dels tres fou conseqüència clara d’unes vides enterament lliurades a Jesucrist. El seu objectiu no era cap altre que Jesucrist fos conegut i estimat. En la seva vida es manifestava el seu lliurament religiós i sacerdotal. La seva mort, confessant la seva condició de cristians i religiosos, va deixar una forta empremta en els qui els conegueren, perquè no van estimar tant la vida que els fes por la mort (Ap 12,11). Són, juntament amb els màrtirs de l’Església de tots els temps, «arxius de la Veritat escrits amb lletres de sang» (CEC, 2474).
Referent a la vida dels tres màrtirs i en relació amb el nostre bisbat vull constatar en cada un dels tres màrtirs caputxins alguns fets. Respecte al P. Benet. Dir que va estar a Igualada, en el seminari seràfic de l’orde. De la seva estada en el convent de Manresa, del qual era superior en el moment de la persecució religiosa, assenyalà el fet que va fundar els «Els Amics del cant gregorià», i també el seu treball en la catequesi. El P. Josep Oriol era fill d’un manresà, Francesc Barjau; va completar la seva formació al convent d’Igualada; i a Manresa fou un predicador popular, al 1929 va predicar en la festa de la Misteriosa Llum, amb un sermó de gran contingut doctrinal i històric. El P. Domènec, essent sacerdot diocesà, després d’uns exercicis a la Cova de Manresa, va entrar al noviciat dels caputxins, i després d’una llarga estada a les missions de Costa Rica i Nicaragua, va ser destinat a Manresa, amb salut ressentida. De tots tres podem remarcar que, tant a Manresa, com en tots els llocs on van estar, es van dedicar principalment i generosament a la predicació, a la confessió i a l’atenció als malalts.
