Data: 12 d’octubre de 2025
Hi tornem: la missió és apassionant, certament esgotadora, però també fascinant. Que ningú decaigui. L’experiència confirma la duresa i la joia. Encerts i fracassos són el pa nostre de cada dia. No cal pensar ni que ho tenim tot fet –dada evident si observem el nostre entorn immediat–, ni que no es pot fer res de res. El que ens diuen les nostres vivències pastorals és que sembla força assenyat saber mesurar les pròpies forces, és a dir, ser dels qui no rebutgem mai ningú i ens deixem ajudar; ser, òbviament, dels qui en tota acció pastoral reconeixem els dons que l’Esperit ens ofereix per a seguir essent testimonis creïbles; ser dels qui no ens entristim amb facilitat i, per tant, ser dels qui recordem que Déu és qui té l’última paraula.
Avui, doncs, com a ressò de l’evangeli que l’Església ens ofereix, voldria fer esment d’una d’aquelles dites que fem servir per expressar la convicció d’haver fet el que havíem de fer, aquella que diu: «Feina feta no té destorb».
No voldria pas fer-ne una lectura centrada únicament en nosaltres mateixos. La missió és obra de l’Esperit; nosaltres som instruments de Déu. En tot cas, voldria subratllar la importància de fer el que està a les nostres mans, no més, tampoc menys.
El Regne que Jesús anuncià amb la seva vida és de Déu, no nostre. Nosaltres ens disposem a viure com a deixebles i missioners, plens d’esperança. Som dels qui ens reconeixem com a instruments seus, i és l’Esperit Sant qui ens atorga la capacitat de viure les benaurances.
El papa Francesc ens va advertir, en un escrit seu, Gaudete et exsultate, del perill de neognosticisme i de neopelagianisme. M’explico: esdevenir veritables instruments per a la missió no pot reduir-se a un conjunt de coneixements a l’abast únicament d’uns experts, ni pot ser fruit d’un voluntarisme extraordinari, a prova de bomba, en mans només dels més forts.
Així, doncs, a cadascú li toca fer allò que Déu li ofereix com a tasca, com a responsabilitat, començant per les situacions més petites, quotidianes i imperceptibles. Si som fidels en les petites coses, ho serem en les de més envergadura.
Les nostres accions, però, no poden restar separades de l’agraïment. Més enllà de l’èxit o del fracàs, aquest ser agraïts ens permet a tots de seguir dient ben alt: «L’esperança existeix!». El fet de dir «gràcies», o simplement viure agraïts, és un acte molt profund d’humilitat.
Qualsevol missioner sap retornar al lloc d’on va partir per agrair les seves pròpies arrels, els seus orígens. No pas perquè fossin perfectes, sinó perquè, per bé o per mal, van servir d’alguna manera per començar a caminar.
Si us plau, estimats diocesans de Lleida, siguem agraïts amb la fe que ens han transmès els nostres avantpassats. Siguem dels qui no ens cansem mai de viure el do de la fe amb valentia i agraïment. Fem el que ens toca fer, perquè «feina feta no té destorb». No oblidem mai qui som, d’on venim i cap a on anem. És així que la nostra missió se’ns mostrarà sempre com un do de l’Esperit Sant i, per tant, apassionant, de vegades un pèl feixuga, però, alhora, sempre esperançadora.