Data: 30 de novembre de 2025
Comencem el temps de l’Advent, i ens predisposem santament a entendre, un cop més, que el Senyor va venir, vindrà i està venint. El nostre Déu és Algú que camina vers nosaltres, i ho fa de manera apassionada. Res ni ningú no l’aturarà. L’Advent és el temps per redescobrir de nou aquesta proximitat contínua, dolça i insistent de Déu. Som nosaltres qui, lliurement, obrirem el nostre cor o el tancarem. Que no ens venci el perill de no acceptar aquest moviment d’aproximació de Déu vers nosaltres.
Avui vivim, de manera conscient, un fort moment missioner en l’Església. Som missió, i això vol dir que nosaltres no ens podem sostenir pensant que tot depèn de nosaltres. Les lluites titàniques són un mal plantejament. Tard o d’hora, caiem en l’error dolorós d’un activisme voluntarista que dubta de Déu i de la seva gràcia. Vacil·lem i ens precipitem en un profund abisme pensant, per exemple, que ser cristià és saber coses —quantes més, millor. No és pas així: Jesús mateix enalteix Déu, el Pare, perquè ha revelat als senzills els misteris del Regne. El desencert missioner encara és molt més patètic quan deixem que l’individualisme esdevingui el criteri de la proposta cristiana. Per això, us proposo una breu consideració sobre aquesta dita nostra: «fer pinya».
L’Advent, que és l’espera esperançada del retorn de Jesucrist, ens convida a no perdre el fil del sentit comunitari de la salvació que Déu vol per a tota la humanitat. Massa sovint anem sols. Entre nosaltres no pot ser així, si ens diem catòlics —«nosaltres», quina paraula més nostra i més entremaliada, en fi—. Aspirem a viure la nostra fe en comunitat, i millor fent pinya.
El desig avui es converteix en virtut i, per tant, col·laborar entre nosaltres es converteix en una urgència pastoral de primer ordre. Els qui viuen estimant es mantenen units. No banalitzem, si us plau, les nostres mostres d’amor, de servei i de justícia. Allò que fem ens defineix, i la manera com esperem també. No volem de cap manera desesperar-nos durant aquest Advent. Ans al contrari, volem descobrir la vinguda del Senyor a les nostres vides. Una manera inequívoca de reconèixer la seva presència és, i serà, l’experiència de comunitat que vivim.
L’Advent, que per als nostres germans ortodoxos és conegut com la Petita Quaresma, és també un temps de conversió. Ens cal restar vigilants als petits detalls, perquè és en els elements que semblen més anecdòtics i passatgers que Déu vol visitar-nos. Déu ens truca a la porta del nostre cor i ens demana humilment: «—Em deixes entrar?». La preparació d’aquestes quatre setmanes passa, no ho descuidem, per reforçar els nostres llaços i vincles amb la comunitat. Les nostres relacions parlen de nosaltres. Afavorim, doncs, els nostres moments d’oració, de servei, de formació i de celebració. Fem-ho. Sense por. L’esperança és el nostre tresor, perquè l’esperança és Jesucrist mateix, que viu en nosaltres.
La lògica de l’Advent, avui, passa pel nostre bisbat: per enfortir no pas el ritme de la nostra marxa, sinó per consolidar el sentit diocesà de la nostra fe. Déu està venint. No ho dubtem. Ho fa de tal manera que vol, de nou, néixer en els nostres cors, en les nostres famílies, i, com no, en les nostres comunitats. «Fer pinya», avui, és per a la nostra missió diocesana un imperatiu ple d’esperança. Acceptem-lo.
