Data: 11 de gener de 2026
Cloem el cicle de Nadal amb la festa litúrgica del Baptisme del Senyor. Una veu del cel certifica la identitat de Jesús: ell és el Fill de Déu. Jesús és a qui hem d’escoltar, acollir i seguir. En aquesta empresa, l’actitud és decisiva. El petit detall dona la qualitat necessària per no decaure en l’intent. Ell, com ens revelarà al llarg de la seva trajectòria, és el camí, la veritat i la vida. El més important no és pas què tenim per ser dels seus, sinó qui som. I, efectivament: som estimats, fills i filles profundament estimats. El baptisme ens dignifica, ens purifica i ens inclou en la gran família de l’Església. Des d’aquí ens entenem.
Per això, avui voldria proposar-vos una dita que ens engresqués de valent a tots, per viure veritablement com a fills, que és el títol més gran que qualsevol cristià pot rebre mai: «fill estimat de Déu». Em refereixo a una dita força freqüent: «fer volar coloms». Es diu que qui intenta fer-ho és algú que té el cap ple de pardals o que no toca massa de peus a terra. No pas. En l’àmbit missioner en què ens movem, necessitem i volem aprendre a volar, a fer que els nostres anhels s’alcin fins a Déu i arribin a tota la humanitat.
Sí, ho he dit bé. Em refereixo a «volar» en un sentit agosarat, coratjós, atrevit. Els missioners, és a dir, tots nosaltres, no podem quedar sotmesos a la pastoral del manteniment, de la rutina, del «sempre s’ha fet així». Estimats diocesans, necessitem testimonis i comunitats que no tinguin por ni de viure ni de veure la realitat des de noves perspectives.
Recordeu aquell escrit Joan Salvador Gavina? Un escrit senzill carregat d’un missatge valuosíssim. En les nostres pastorals cal un aprenentatge i també un atreviment. No desitgem fer les coses de qualsevol manera. Això mai. Ens volem adreçar a paisatges parroquials respectuosos amb la litúrgia, sòlids en l’àmbit de la fe i que no s’allunyin mai de la pràctica de la caritat. Pastorals ancorades en una experiència fundant propera a la Paraula de Déu, òbviament.
Per volar, pastoralment parlant, calen qualitats i aptituds, però sobretot cal deixar entrar Jesús i el seu Esperit dins nostre. Això és el baptisme: deixar-nos conquerir per l’Esperit de Jesús. En el fons, és un «fiar-se» i un «faci’s en mi la teva voluntat». Com a batejats, ja vivim una comunió inicial, però cada dia cal cuidar el somni de «fer volar coloms», és a dir, de vetllar per una vida de santedat.
Tot comença per l’acceptació de l’Amor de Déu. Hem de transformar els egoismes propis en oportunitats d’estimació vers els nostres germans. Viure el baptisme és realment una transformació existencial de primera magnitud. Tots els batejats hem rebut el mateix Esperit Sant, i així esdevenim missioners per la força de l’Amor de Déu en nosaltres. Volar —el que es diu volar, de manera metafòrica— comença quan entenem que l’Amor és el veritable motor de la vida. Si partim del cor, alçarem el vol, contemplarem noves dimensions, possibilitats inaudites per tal de viure com a fills i, per tant, com a germans.
Som missioners que volem viure moguts per l’Amor. «Fer volar coloms» vol ser, doncs, una invitació a abandonar tota por. Fa por haver de viure amb tanta por, no creieu? Qui viu estimant, viu com a fill, com a filla de Déu. Alceu el vol, somieu, estimeu… ben alt, ben fort, ben gran.
