Data: 19 d’octubre de 2025

Continuem movent-nos al voltant del fet missioner i posant damunt la taula diversos elements que ens ajudin a considerar tant la urgència de viure positivament la missió avui com la necessitat d’una formació adient per a qualsevol que es digui cristià.

En la Jornada Mundial de l’Evangelització dels Pobles, us proposo considerar amb deteniment la qualitat de la nostra presència allà on vivim. Si és ben cert que l’evangelització i la formació no poden ser deslligades, també és obvi que qualsevol gest o acte de servei ha d’anar estretament relacionat amb la qualitat pertinent.

Així, doncs, m’atanso a observar una de les pitjors malalties que pot patir qualsevol missioner: em refereixo a la petrificació del cor, la insensibilitat davant la realitat, el tancament i l’aïllament. Totes aquestes tipificacions espirituals no deixen de ser expressions diverses de la por, és a dir, de la manca d’esperança. Jesús denuncia contínuament el perill que comporta viure amb por i des de la por. Les nostres pors intenten assaltar-nos en tot moment. Amb tot, reconèixer la seva presència i lluitar contra elles és un primer pas molt positiu. Conviure-hi i no deixar-se dominar és el gran signe de la fe pasqual.

Per això, ara, voldria proposar-vos una senzillíssima reflexió sobre una manera meritòria de ser missioners. Em remeto a una expressió molt nostrada, aquella que descriu el fet de mantenir-nos «ferms com una roca». En el nostre llenguatge corrent, parlar de la fermesa ens adreça a imaginar la duresa d’un element, però potser en les qüestions de l’evangeli no va del tot igual. M’explico.

La fermesa a què al·ludim és la d’una experiència interior que ha estat vital per a nosaltres: la d’haver conegut l’Amor de Déu, és a dir, la seva misericòrdia. Aquesta realitat es tradueix amb un efecte doble: per una banda, amb el creixement de la capacitat de resistència en llocs complexos i poc favorables a la fe; i per una altra, amb l’increment de la tendresa i el perdó en les nostres relacions. Mantenir-nos «ferms com una roca» no és una qüestió relativa a l’aparença exterior: va molt més a fons. Es tracta d’una presència qualificada. Qui ha descobert com Déu l’estima no té arrogància ni vanitat de cap mena; és algú alegre i senzill, que viu confiat a la providència.

En aquest Any Jubilar, voldria afegir una referència explícita a l’esperança. No podia ser d’una altra manera. Tots passem per escenaris missioners plens de tenebres, però també tots observem testimonis «ferms com una roca». És obvi que val la pena viure la fe. Provem-ho un cop més, encara que s’escoltin veus que ens desanimen sovint perquè ens parlen adolorides d’una realitat no fàcil. La complexitat de la vida no es resol des de la simplicitat. L’esperança, com deia Péguy, és la més petita de les virtuts i, alhora, la més important. En aquest món nostre, ple de polèmiques, rivalitats, violència i polaritzacions… podem recuperar l’esperança? Òbviament, sí. No caiguem en el simplisme argumentatiu de la por. Sabem que no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, ni pitjor sord que qui no vol sentir. No siguem cecs, doncs; siguem dels qui observen els testimonis missioners que tenim al nostre costat, aquells que en aquest món es formen i evangelitzen mantenint-se «ferms com una roca».