Data: 14 de setembre de 2025
Aquest any la festa de l’Exaltació de la Santa Creu esdevé en diumenge. Tant la festa de la Transfiguració, el 6 d’agost, com la de l’Exaltació de la Santa Creu, se celebren de manera més solemne quan cauen en diumenge, perquè són festes del Senyor. És una ocasió per reflexionar sobre quin paper juga la creu en la nostra vida de fe, quin paper hi té la mort de Crist en la creu en la nostra vida.
La creu identifica des de fa segles els cristians, ha estat un símbol omnipresent en la nostra societat, present en molts llocs com ara escoles, hospitals, allí on l’acció de l’Església hi és present, als camins, i no cal dir-ho, a les esglésies. D’un temps ençà pot semblar que tenim una certa vergonya en mostrar-la, en fer-la present allí on l’acció de l’Església està present, que és en molts llocs.
Sant Pau va escriure als cristians de Roma una frase que resum la seva vida i hauria de resumir també la nostra: «No m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen.» (Rm 1,16). I si no ens hem d’avergonyir de l’Evangeli encara menys ens hem d’avergonyir de la creu perquè son dos elements estretament vinculats. Com escrivia també sant Pau: «Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, però sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi la seva força.» (1Co 1,17).
Podem córrer el perill que la creu de Crist perdi la seva força si ens entestem en amagar-la sucumbint a la temptació del que és políticament correcte, que al cap i a la fi en moltes ocasions esdevé una renúncia gratuïta i alhora poc eficaç. La creu, allí on morí Crist i on tants altres hi han mort abans i després d’Ell, precisament per la seva mort esdevingué un símbol de victòria, de la victòria de la vida sobre la mort. Des del calvari, la mort ja no te la darrera paraula i en la creu hi veiem ara l’arbre de la vida.
Potser alguns, també avui, com ja passava en temps de Pau: «Tenen per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu.» (1Co 1,18); poder de la vida sobre la mort, de la llum sobre la foscor. Com escrivia el papa Francesc: «L’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor que brolla del Cor de Jesús traspassat a la creu.» (Spes non confundit, 3).
En la celebració del Divendres Sant la litúrgia ens diu solemnement: «Mireu l’arbre de la creu.» Mirem-la doncs també avui, no deixem de mirar-la, de contemplar-la i conservem-la, sense amagar-la, a casa, a les escoles, allí on l’Església és present amb la seva acció social, perquè segueixi essent el que ha estat sempre: el símbol que ens reconeix com a cristians.
