Data: 23 de novembre de 2025
Arribem al darrer diumenge de l’any litúrgic, dia en el qual l’Església ens proposa de celebrar a Crist com a rei. Al llarg d’aquestes últimes setmanes i coincidint amb la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts, la litúrgia ens posa al davant lectures dedicades a reflexionar sobre el final de la vida i la fi dels temps.
Són temes i lectures que a vegades intentem defugir, que ens resulten sovint incòmodes i que mirem de passar per alt. Són certeses, com ben bé sabem, però sobre les quals no ve de gust reflexionar. El mateix títol de Crist com a rei ens pot semblar avui quelcom d’altres temps i poc adequat per als nostres.
La reialesa de Crist no expressa una reialesa a l’ús del món, expressa la seva sobirania sobre els nostres cors. Crist és rei, però en un reialme d’amor. Ell mateix ens va deixar dit que el seu regne no és d’aquest món. Crist no és, per tant, un rei com els senyors del món; més aviat tot el contrari. Ni exèrcits per imposar-se, ni lleis per oprimir-nos, ni capricis per satisfer, ni afany per enriquir-se a costa dels altres, caracteritzen el seu regnat.
El que Crist vol de nosaltres és que estimem, no pas per força sinó de grat, lliurement. Que l’estimem a Ell i als germans amb tot el cor.
L’Evangeli d’aquest diumenge, un text de sant Lluc que ha estat l’evangelista que ens ha acompanyat tots els diumenges al llarg d’aquest any litúrgic, ens presenta les dues actituds que podem tenir davant de Déu: el rebuig i fins i tot la sorna, o l’adhesió. Rebutjar o estimar són les dues alternatives davant de Déu i també davant dels homes.
Certament, veient-lo penjat en la creu i abandonat de tots, es fa difícil reconèixer en Ell al Messies. Si ni tants sols semblava un home, com podia ser capaç de salvar-se Ell mateix. Així també se’ns fa difícil reconèixer el seu regne, perquè no respon als paràmetres humans.
El nostre món es veu avalotat per les decisions dels poderosos. Fan i desfan a desdir, a tenor dels seus interessos, sense tenir present moltes vegades que fer el bé hauria de ser la norma de la seva conducta. Oblidant d’estimar a Déu i als altres com a nosaltres mateixos, oblidant els manaments de Déu, arrel dels drets de tota persona, es poden arribar a cometre barbaritats i, llastimosament, en tenim exemples cada dia.
Tant de bo que tots plegats deixéssim regnar el Senyor en els nostres cors; el Regne del cel seria més a prop.
