Data: 15 de juny de 2025
Estimats germans, la fe i l’amor són el fonament de la certesa de l’esperança. El futur és sempre incert, però, sigui quin sigui, els cristians l’albirem amb esperança; mantenim “indefectible l’esperança que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses” (Heb 10, 23).
La fe en Déu és el fonament de la nostra esperança. El cristià confia que Déu vol que tots els homes se salvin (cf. 1 Tim, 2-4). Creiem que Déu no ens abandona mai i que fa totes les coses per al bé dels qui l’estimen (cf. Rom 8, 28). L’esperança cristiana –diu la butlla del jubileu– no enganya ni defrauda, perquè es recolza en l’amor que el Pare ens ha manifestat en Crist. La seva mort és la prova contundent de l’amor del Pare i la seva resurrecció ha obert la possibilitat de gaudir eternament d’aquest amor. Per això, pot dir sant Pau: “estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu, que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima” (Rom 8, 39).
Aquesta esperança “es nodreix de la caritat, i d’aquesta manera fa possible que seguim endavant en la vida” (Spes no confundit, 3). L’abandó en l’amor de Déu és a l’origen de la nostra esperança d’assolir la salvació. L’amor és l’origen, la font i el fonament de la seguretat de ser salvats. Tenim la seguretat que la primacia no la tenen les nostres obres, sinó la gràcia de Déu, que actua en nosaltres i ens salva. Com diu sant Pau: “Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que ja som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist” (Rom 5, 8-9).
Quan els cristians mirem el passat, descobrim que hem estat estimats i justificats per Déu. Si mirem el present, ens adonem que vivim envoltats per la seva gràcia i el seu perdó. I, per això, quan la nostra mirada es dirigeix cap al futur, apareix la força de l’esperança: nosaltres “tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu” (Rom 5, 2). Comentant aquest text paulí, sant Joan Crisòstom deia que “si trobes dificultat a creure en els béns futurs, serveix d’argument per creure’ls els presents que ja has assolit i aconseguit”. I afegia: “l’esperança dels béns futurs és tan ferma, és tan certa i evident com la possessió dels que ja tenim, per això ens gloriem d’ells el mateix que dels presents; i per això els va anomenar glòria” (Homilies sobre la carta als Romans, 9, 2).
