Data: 25 de gener de 2026
“La paraula canvia el món”, deia David Uclés, premi Nadal 2026. Té raó, la paraula no sols descriu, sinó que fa. La filosofia del llenguatge ho mostra, la teoria de la performativitat ho aprofundeix, i els estudis sobre metàfores i marcs expliquen com els relats organitzen la mirada. L’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, a El perill d’una única història, mostra fins a quin punt un relat únic colonitza el pensament i empetiteix la realitat.
La força (o fortalesa) de la paraula és dir la veritat. Hannah Arendt alertà que l’organització de la mentida desfà la vida pública; avui, massa discursos del poder armen el llenguatge, escalant metàfores o mentides que justifiquen i predisposen a la violència i l’antagonisme. Hi ha paraules i discursos que estan canviant el món a pitjor i molt de pressa. Ja n’hi ha prou d’empetitir-nos amb els discursos dels poderosos. Necessitem eixamplar les mirades i treure’ns les pors; necessitem més temples de la paraula (i de la Paraula) i miralls de la societat, freqüentar més les esglésies i les bones obres de teatre.Fe i cultura. Necessitem aturar-nos, respirar, contemplar, pensar.
El papa Lleó reclama i proposa aliances amb la pau desarmant i desarmada. Els cristians rebem aquesta pau de Jesucrist. Aquesta pau solament compta amb la força de la paraula, el diàleg, la litúrgia, les arts i els testimonis de justícia, perdó, honestedat i compassió. Amb la Nobel de la Pau, Malala Yousafzai, creiem que “un llibre i una ploma poden canviar el món”. Em pregunto què deuen estar llegint els sàtrapes del moment.
Ara bé, la paraula sols desarma si reorienta els imaginaris: quan el relat diu “preparem-nos per a la guerra”, responguem “eduquem per a la veritat i la cultura de la cura”; on assenyalen “enemics”, llegim “proïsmes”. Si invoquen “seguretat” per reduir drets, defensem “dignitat compartida”; si es promet “victòria” sobre l’altre, busquem “fraternitat”. Així, el llenguatge deixa de ser martell i esdevé arada que obre solcs d’esperança.
