Data: 26 d’octubre de 2025
Benvolgudes i benvolguts,
Jesús ens diu que «no podem servir alhora Déu i el diner» (Lc 16,13). A més, adverteix als seus deixebles que han de guardar-se «de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns» (Lc 12,15). Així les coses, per què son vàlides les riqueses? La resposta que dona l’Evangeli i la Bíblia en general és força escèptica: si no es té moltíssima cura amb elles, més aviat són pernicioses. Jesús posa l’exemple d’un home ric que va acumular una gran collita i va edificar grans graners per a tenir garantit poder viure en el luxe. «Però Déu li digué: “Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?”» (Lc 12,20).
A la Bíblia hi ha un capítol realment pesat, carregat i enfarfegat. És el que ens descriu les riqueses del rei Salomó (1Re 10). Salomó era un rei molt bo i Déu va premiar-lo amb la saviesa. Era tan savi que tothom anava a consultar-lo. I li portaven presents. L’or arribà a ser tan abundant al seu regne que la plata quasi no valia res i la feien anar a puntades de peu pels carrers, com les pedres (cf. 1Re 10,21.27). Salomó tot ho tenia d’or. Era tan poderós i tan ric que quasi se sentia embafat de poder i de riquesa. Però, després del capítol de les riqueses, ve el capítol dels pecats. Primer hi ha les dones. Salomó era tan ric, que en tenia moltes, sobretot estrangeres: «moabites, ammonites, edomites, sidònies i hitites» (1Re 11,1). I les havia de fer contentes, aixecant altars als déus de llur devoció. I acabà adorant Astarté, deessa dels sidonis, i a Milcom, el déu dels ammonites (1Re 11,5). Pobre Salomó! Cap a les seves velleses ja havia perdut del tot la carta de navegar. Tan bo i tan savi, es tornà dolent i ximple pels camins del poder i la riquesa. Ja ho diu el llibre del Cohèlet: «Vanitat i més vanitat […], tot és efímer, tot és en va» (Coh 1,2). Es tracta d’un escepticisme sa que ens convé a tots, perquè relativitzem els nostres entusiasmes pel que és material i corregim el nostre afecte per les riqueses. El veritable savi és el qui mira les coses des del final, des d’aquella càtedra lluminosa que és la mort, que ajuda a donar a les coses el valor just. El que és transitori és relatiu. El que perdura és allò que és absolut i important.
Aquestes pàgines bíbliques no ens conviden a menysprear els béns d’aquest món però sí a no deixar-nos mai esclavitzar per ells. No hem de descuidar el treball, però mai no podem donar prioritat al que és material, perquè aleshores cauríem en la idolatria i en l’obsessió pels diners i les riqueses. L’afany d’acumular béns, de gastar desmesuradament és, en el fons, una font d’infelicitat, quan no ho és també de violència, i sol treure’ns la llibertat i la pau interior, ens impedeix gaudir dels valors més humans i senzills de la vida, i sovint tanca el nostre cor a Déu i al proïsme més necessitat. Per això avui podríem acabar amb una pregària extreta del missal, que diu: «[Senyor,] sigueu misericordiós amb nosaltres, perquè, guiats i governats per vós, de tal manera usem els béns temporals que no perdem els eterns».
Ben vostre,
