Data: 18 de maig de 2025
Diumenge que ve, 25 de maig, sisè del temps de Pasqua, l’Església celebra la Jornada del Malalt. En moltes comunitats catòliques aquest dia té un significat especial, amb el record i pregàries pels malalts, l’administració del sagrament de la Unció, l’agraïment als professionals sanitaris, la col·laboració amb els familiars dels malalts, el foment de la Pastoral de la Salut a les parròquies i a les institucions diocesanes, i moltes altres iniciatives i activitats a favor de la millora de les situacions concretes de la malaltia.
Tinc interès a parlar d’aquesta jornada fins i tot sabent que molts de nosaltres mantenim una gran vinculació amb la festa de la Mare de Déu de Lurdes (11 de febrer) i amb la campanya que protagonitza en diferents nivells la mateixa Hospitalitat Diocesana. Com que enguany en els meus escrits setmanals no l’he comentat, em sento amb el deure de recordar aquesta realitat tan comuna a l’ésser humà i que causa tantes preocupacions familiars. Totes dues jornades ens assenyalen la importància que concedeix l’Església al món de la malaltia/salut on tothom, persones i comunitats, ens hi trobem immersos en determinades ocasions.
La Campanya del Malalt d’enguany està marcada per la celebració d’un any jubilar que, amb el lema “Pelegrins d’Esperança”, ens permet proposar a tothom una frase de sant Pau més d’acord amb aquest dia concret: “En esperança hem estat salvats”. La virtut teologal és present en tots dos lemes perquè es refereix a una condició i conseqüent actitud de l’ésser humà que constantment ha de ser sol·licitada a Déu i viscuda amb llibertat i coherència per qui vol seguir els passos de Jesús de Natzaret. Demanem per als malalts la salut/salvació que ens ofereix el mateix Senyor en el seu tracte quotidià amb els qui més sofreixen en el cos o en l’esperit, clamen per aconseguir el remei a la seva situació i mantenen sempre l’esperança d’aconseguir-ho.
Som conscients que no falten els problemes de tota mena que apareixen en la vida diària de les famílies, però, no obstant això, estem convençuts que la nostra esperança no es basa només en pronòstics improbables o en prediccions científiques. La nostra esperança rau en Déu, que ha revelat, en Jesucrist, de manera completa i definitiva, la seva voluntat d’estar amb l’ésser humà, de compartir la seva història per guiar tothom al seu regne d’amor i de vida. I aquesta gran esperança anima i, a vegades, corregeix les nostres esperances humanes. És cert que el designi diví no es compleix automàticament perquè, en ser un projecte d’amor, genera llibertat i demana llibertat, que és, parafrasejant aquella frase del Quixot, allò més gran que l’ésser humà ha rebut. I això val en qualsevol circumstància en què ens trobem. També en les situacions de malaltia. El papa Francesc deia que com més ens endinsem en aquest misteri de gràcia, més trobarem la serenitat interior i podrem ser, alhora, instruments d’esperança, d’alegria i de consol per als nostres malalts. Alguns d’ells ja ho viuen i són grans mestres que ens sorprenen i ens enriqueixen amb l’acceptació de la seva experiència.
Cal recordar també que en algunes comunitats parroquials s’administra el sagrament de la Unció dels Malalts, que ajuda a ampliar la mirada a la situació de la malaltia i del sofriment en l’horitzó de la misericòrdia de Déu. A més, constitueix una festa per a tota la comunitat, sigui parroquial, hospitalària o de residències de gent gran, que la celebra amb alegria. Es pot rebre més d’una vegada al llarg de la vida i s’ha de convidar els familiars a compartir aquesta experiència de consol i d’esperança. Us aconsello que promogueu aquestes celebracions.
