Data: 4 de gener de 2026
Amb aquesta frase, el Papa Lleó XIV ha invocat la pau des dels primers moments del seu pontificat, quan es va acostar per primera vegada al món des del balcó central de la Basílica Vaticana el passat 8 de maig, i ho ha tornat a fer en els darrers dies.
La seva crida a la reconciliació i al diàleg ha seguit ressonant en diferents moments, en diverses situacions, davant de mandataris i de grups socials i de l’Església; i s’ha enfrontat a un món en conflictes per donar esperança. El seu «mai més la guerra!», dit amb convicció, amb energia, amb contundència, encara ens ressona a les oïdes, com una crida a la consciència de tots.
En el seu missatge per a la Jornada Mundial de la Pau enguany ens recorda que la pau ha de ser desarmada, és a dir, no basada en la por, les amenaces ni les armes. I ha de ser desarmant, capaç de resoldre els conflictes, obrir els cors i generar confiança mútua, empatia i esperança. No n’hi ha prou amb demanar la pau; cal encarnar-la en un estil de vida que ofereix diàleg, comprensió i perdó.
La reconciliació invocada «amb el cor a la mà» per Lleó XIV és aquella que té dignitat i que es basa en l’encontre entre les persones, en la franca col·laboració i en la negociació pel bé comú dels pobles. Amb les quals es construeixen ponts perquè dona la paraula i l’oportunitat d’expressar els seus sentiments a tots, als més pobres, als fràgils, als joves, als marginats…
La pau comença en el cor de cadascú de nosaltres, els quins podem ser constructors de pau i d’una societat més justa i responsable vers els més vulnerables. Sí, cal una aturada del foc… però no només del foc de les armes: sinó també del foc de les paraules, de les mirades. Torno a recordar les paraules del Sant Pare… cal «desarmar les paraules per desarmar la Terra»; la capacitat de dir que no a la guerra de les paraules i de les imatges per crear espais de diàleg i de construcció d’una humanitat plena, i així obrir-nos a la capacitat d’escolta, que és aquella condició humana que respecta la diferència i busca la comunió i la unitat.
Vivim enmig d’una gran quantitat de conflictes, que han anat augmentant des de la II Guerra Mundial. En aquest món flagel·lat per la guerra, els cristians tenim un paper clar: el de la pregària, a més de l’escolta; el de la unitat entre nosaltres com a signe de compromís cap a la societat. El compromís de la tria del diàleg interreligiós i ecumènic; de l’exercici de la responsabilitat lliure de condicionaments polítics o ideològics. Els catòlics tenim un paper vital a través del perdó, avançant en la promesa d’una pau que endreci i guareixi les ferides del passat, per edificar un món que necessita l’exemple de l’amor i la virtut de donar-se sense rebre res a canvi.
Amb aquest estil de vida l’Evangeli ens presenta un mètode per a saber estar i relacionar-nos; una manera de prendre decisions en la nostra quotidianitat, de sostenir relacions respectuoses i atentes, de crear accions justes i adequades. Cercant la construcció d’un «nosaltres», un sentit familiar que ens agermani i ens impulsi endavant. Perquè de les petites coses es formen les situacions més grans i més generoses, entregades i de futur; les que vinculen institucions i societats senceres. Fent-nos presents «en la història com a llevat d’unitat, de comunió i de fraternitat», com ens diu el Papa Lleó XIV, estem posant els instruments per a la creació d’un món millor.
Que aquest esperit d’amor que estem celebrant amb el Nadal s’escampi durant tot l’any. Amb el desig que proclamem la pau, la unitat i l’amor, del Vostre servidor,
