Data: 5 d’abril de 2026
De vegades ens pot passar que, davant una situació de patiment o pot ser de por veient el món en el qual vivim, se’ns plantegi una pregunta: On ets, Senyor, en mig de tanta foscor? Com és que permets que el món experimenti tants sofriments, enfrontaments i injustícies? En aquests casos és com si tornéssim a aquella tarda del Divendres Sant en què el món s’ompli de tenebres com ens diu l’evangeli de sant Marc, quan “arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda… I Jesús va cridar amb tota la força: Eloí, Eloí, lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? » (Mc. 15,33).
És que Déu ens ha abandonat? No, nosaltres sabem que no. Sabem que enmig d’aquelles tenebres Déu i el seu amor eren presents en el seu Fill, Crist, el fill de Déu. Com hi és també ara perquè Crist ha ressuscitat i ha vençut la mort! Aquest diumenge celebrem la resurrecció del Senyor, el seu triomf, l’esdeveniment central de la nostra fe, el fonament del baptisme que hem rebut, de la nova vida que ens ha transformat. I la nostra fe es fonamenta en l’amor de Déu en el que creiem.
No va ser fàcil per aquells primers deixebles assumir que el seu Mestre era viu, després d’haver-lo acompanyat en el procés de condemna, en el camí del calvari i en la mort ignominiosa en creu. Un cop enterrat semblava que tot s’havia acabat. Semblava que havia estat un meravellós somni que s’esvaïa amb el pas del temps. I, tanmateix, era real, Jesús era viu, és viu. I no és fàcil tampoc per a nosaltres, enmig de tantes inquietuds, de tants interrogants sobre el futur mantenir viva la fe en la presència de Crist vivent en el món i en nosaltres mateixos. Però aquesta és la realitat, aquesta és la nostra fe.
Els evangelis que narren les aparicions són molt respectuosos. Ningú no hi era en el moment de la resurrecció, per tant, no es pot fer literatura d’això. S’accepta que la tomba era buida, i aquest va ser per a l’apòstol Joan l’element decisiu per creure que era viu (Jn 20,8). I a poc a poc aquells primers deixebles es van anar sobreposant a la sorpresa inicial i en el seu cor va renéixer l’esperança, una esperança fonamentada en la fe en què Déu ens estima i ha vençut la mort.
En el nostre món necessitem aquesta esperança. Diversos teòlegs i filòsofs actuals reflexionen sobre la necessitat de l’esperança enmig d’un món com el nostre, marcat pel desencís, per un cert nihilisme pràctic, per un esgotament de les energies humanes i pel pessimisme que comença a instal·lar-se especialment en les generacions més joves. Però sense esperança no es pot viure, i l’esperança no és un optimisme ingenu com afirma el professor Francesc Torralba, sinó que és la condició necessària perquè la vida personal i col·lectiva avancin. Celebrar la Resurrecció de Jesús és proclamar als quatre vents que la vida, la fe i l’esperança tenen sentit, perquè són fruit d’un amor incondicional que venç definitivament les barreres humanes més difícils de superar com són el dolor, el pecat i la mort.
Crist ha ressuscitat, i ell viu amb nosaltres com va dir als apòstols: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt. 28, 20). Celebrar la Pasqua és compartir aquesta fe i aquesta esperança amb els altres! Santa Pasqua de Resurrecció per a tots vosaltres!
