Data: 11 de gener de 2026
Una rica tradició de l’antigor cristiana insisteix en el fet que, en el moment de la vinguda de Crist, tota acció de l’Esperit Sant es concentra en Jesús, perquè tan sols d’ell, com d’una font única, vessarà la seva unció damunt tots els qui creuen en ell. És bo que reflexionem sobre aquesta acció de l’Esperit en Jesús, avui en la solemnitat del seu baptisme en el riu Jordà.
En el llibre dels Fets dels Apòstols, quan Pere presenta la figura de Jesús a casa de Corneli, hi llegim: «Ja sabeu què ha passat darrerament […] després que Joan prediqués a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l’Esperit Sant i amb poder» (10,37-38). No hi ha dubte que aquesta acció de l’Esperit en Jesús es refereix a la del seu baptisme al Jordà. En cap moment trobem que es relacioni directament la unció de Jesús amb la concepció per obra de l’Esperit Sant. Per tant, segons el Nou Testament, aquest moment del baptisme és d’una gran importància, perquè Jesús ha estat ungit amb l’Esperit Sant en referència a la seva missió. Segons el Nou Testament, hi ha, per tant, com dos moments cronològicament diferenciats: l’encarnació de Jesús per obra de l’Esperit Sant, en virtut de la qual ell ja és “sant” des del primer moment, i la unció del Jordà, a partir de la qual comença la seva missió i es manifesta en la seva actuació que és mogut per l’Esperit Sant.
A la teologia dels primers Pares, la unció del Jordà significa que Jesús rep l’Esperit que ha de donar a l’Església: «L’Esperit del Senyor davallà damunt d’ell […] per tal que nosaltres fóssim salvats en rebre l’abundància de la seva unció» (Sant Ireneu, AH 3,9,3). Qui és ungit és el Fill de Déu, no un simple home; però és ungit en la seva humanitat, no en tant que és Déu, donat que com a tal no necessitava aquesta unció.
A partir del Jordà, tot canvia en la vida de Jesús. Dòcil a l’acció de l’Esperit, inicia la seva missió. D’aquí que els Evangelis posin molt en relleu l’actuació de l’Esperit en Jesús després del seu baptisme: És l’Esperit qui l’impulsa a retirar-se al desert (Mc 1,12; Lc 4,1). En el mateix Esperit inaugura el seu ministeri a Galilea (Lc 4,14). S’apropia les paraules del profeta Isaïes: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit, m’ha enviat a portar la Bona Nova» (Lc 4,18; Is 61,1-2). En virtut de l’Esperit de Déu expulsa dimonis. Això mostra que ha arribat el Regne de Déu (Mt 12,28; Lc 11,20; cf. Mc 3,22.28-30). Jesús exulta en l’Esperit Sant: «Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor» (Lc 10,21). En virtut de l’«Esperit etern» s’ofereix al Pare en la passió i en la mort (He 9,14).
Per tant, sense oblidar una presència de l’Esperit en Jesús i la seva condició personal de Messies des de la seva arribada al món, en el moment del seu baptisme al Jordà rep aquella unció de l’Esperit Sant que l’habilita per a l’exercici del seu ministeri entre els homes. I si nosaltres, pel baptisme i la confirmació hem rebut el mateix Esperit que Jesús rebé en el Jordà, siguem coherents amb les seves conseqüències.
Ben vostre,
