Data: 9 de novembre de 2025
De vegades hi ha gent que no sap sortir del seu propi «ego». Els personalismes existeixen. En un temps de sinodalitat com el que vivim, els lideratges han de ser òbviament revisats. Els qui van sols acaben molt cansats; pel contrari, parafrasejant sant Joan de la Creu, «el qui estima. ni cansa ni es cansa».
Oh, mamma mia! On som? Fins on hem arraconat les bones motivacions de compartir obertament, d’escoltar-nos i de fer-nos costat? De vegades només sembla que reaccionem davant grans calamitats. Aleshores apareix, diguem-ho tot, una solidaritat notabilíssima. Voldria, de nou, repensar en veu alta aquella dita ben coneguda, «la unió fa la força», per il·lustrar la jornada de germanor d’enguany. De quina «unió» parlem? De quina «força» es tracta? Vers quina «germanor» tendim?
Estar units és un do. Units amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim més a prop i amb els qui venen de més lluny. Es tracta de posar-nos en camí en la direcció que ens ha de portar vers la fraternitat universal. Això no és pas fàcil. Sovint traslladem les nostres ferides vers aquells que tenim al costat, culpant-los de coses que no hem sabut pair. En canvi, l’evidència que experimentem és irrefutable: necessitem els altres. Som éssers socials. Encara més, només puc entendre’m a mi mateix gràcies a Jesucrist. El Concili Vaticà II ho va expressar finament: «el misteri de l’home s’aclareix a la llum del misteri del Verb encarnat, unit, en certa manera, a tot home» (GS 22). Per tant, podem endevinar que hi ha una misteriosa unitat entre tota la humanitat.
Tenir «força» és endinsar-nos en un camí d’autèntica conversió. Sant Pau afirmava que no era fort. L’apòstol dels gentils es descobria veritablement com algú feble, amb contradiccions i ambigüitats. Al mateix temps, però, reconeixia en ell la gràcia de Déu. La força de l’Esperit Sant el convertia en testimoni de Déu davant les seves comunitats.
Des d’una perspectiva eclesial, avui que celebrem la diada de germanor, descobrim la importància del fet de ser xarxa, de configurar un entramat de relacions veritables que ens facin sortir dels nostres aïllaments i construir així un «nosaltres» marcat per l’Esperit.
El papa Francesc al·ludia a la «mística del nosaltres», al do d’una veritable fraternitat, allunyada dels raonaments cridaners i simplistes. D’una manera senzilla però clara, hem esmentat la necessitat de tornar a apreciar el valor diocesà de la nostra pertinença. Som l’Església de Déu que peregrina a Lleida. Aquí neix la nostra identitat. El voler de Déu és que la crida a la fraternitat no sigui una proposta elitista, ni una manera de fer abstracta i imprecisa.
La germanor és molt més que una campanya econòmica, davant la qual no podem deixar de fer una crida ben sincera i necessària a la corresponsabilitat en la marxa de les nostres comunitats. Avui, doncs, necessitem aquesta mirada de caire humà, davant la qual la unitat i la força que provenen de Déu seran les que, de manera convenient, ens cohesionin sense aïllar-nos de la realitat. Vigilants als perills humans del cansament i de la por, ens declarem partidaris de la veritable germanor, aquella que prové de Déu i que té el seu ressò en aquesta dita ben nostra: «la unió fa la força».
